autisme

aquella mirada de vidre
que em travessa
aquella carícia de ferro
que només em toca
aquell silenci tancat d’obaga
que em defuig
aquella ganyota teva
que m’estima estrany

que m’estima estrany sí
però quina normalitat no ens estranya?
potser la que ens avorreix a diari 

sé que en fugir-me fas la distància
per des d’enllà enyorar-me
 
conec com et sobreactua el tacte quan toca
i et ruboritza les venes i t’omple de calfreds
i ni tu ni ningú no és capaç de sentir tan fort
 
potser no cal mirar-me perquè ja em saps prou
de cada dia meticulós que m’has après
de reüll quan no et sabia
d’amagat de mi
a trossos fins fer-me tot

t’estimo més que totes les teves pors
i quan et vull normal espero a les nits d’estels
i et miro les sons i t’acompanyo els somnis
com totes les mares i pares de tots els mons