avui he baixat la guitarra de la casa de les muntanyes

recordo el temps en què en ser-hi acolories l’arc iris
li composàvem líriques a les sonates de Bach
silenciàvem tele-predicadors de tele-escombraries
endreçàvem el món net i el callàvem per dormir
el cantàvem en llevar-nos prests a trenc d’alba
per viure’ns junts dies i llums i obagues i ombres
com si tot s’hagués d'enllestir abans de l’hora de dinar
per després seguir fins veure la lluna plena o bruna
dia rere dia en rutina pesada i passada que ara
la distància irreversible me la descobreix feliç

quan no ens miràvem ens admiràvem d’amagat

arraulits al llit besàvem estels que teníem a tocar

he baixat la guitarra de la casa de les muntanyes

el refugi que encara em ruboritza de pensar-hi nits
la pols l'hi el deixa el rastre que la vida li denega
aquella guitarra que gemegava notes alterades
incapaces d'incardinar-se per fer-te músiques
me la demanaves sonar una i una altre vegada
et senties acompanyada i em perdonaves el soroll

he fermat panys i baldes amb la guitarra a l'espatlla

baixo a la recerca d'un espai petit que em sani tendre
des del que podré seguir vivint-te en cos i ànima
fins el dia definitiu que eixiré d'aquí i et recolliré

quan ens miràvem ens donàvem mans i braços

i corríem camins sentint-nos lliures tot i catalans