deixeu-me

deixeu-me no seguir
no esmerceu temps
en fer-me viure una vida
que ja fa massa que no ho és
no em feu fugir de la mort
no allargueu aquesta buidor
que per curta que us sembli
se'm fa eterna 
deixeu-me ser silenci
deixeu-me ser nit
deixeu-me ser res

flassades pobres

era de nit tancada i flassades pobres
ens sentíem els sons salvatges
recordàvem aquells plaers
que encara ens tremolaven
no sabíem ni coms ni perquès
ens vivíem abraçats l'un a l'altre
i necessitàvem agradar-nos 
com per recuperar tota la història
que ens va transcórrer allunyats

tramuntana

tot plegat ets tu
aquella part de mi
que em caragola de silencis
l'aspror de la carícia
ara ja de sorra
m'arracona en oblits
bandeja els pensaments
i buida la poesia
sóc erm de tot
impossible de tu
els presents s'anihilen
cada vegada més
la dolça memòria
és fum a la tramuntana

llum

I

no és llum
si no sap dibuixar-te el perfil
i quan ho fa
en el silenci de la nit
llueix art

II

m'escrius paraules
que a l'habitació buida
giravolten jugant amb les parets
el silenci de pedra esdevé música 

III

hi ha una llum de plata
ve de lluna plena
dibuixa joies de paisatge
el vent els dóna vida
i fa sorolls de por
no és bosc és joc
i la nit és freda

IV 

amb el teu llibre gruixut
a sota el braç
que et fa de nansa
i t'aguanta a la vida
 

V

amb el teu cabell blanc
acuradament descuidat
presumint del que ets
i sense pretendre res

VI

tenir totes les rialles possibles
i enyorar aquell somriure de fum

VII

et veig trencada i lluny
et sento sola de mi i m'adono
que el que és sol sóc jo 
i sols i llunes fan vida
i nosaltres els mirem
des dels nostres terres
i volem ser la mateixa història
per allunyada que la visquem
potser ens defensem
de no saber conviure'ns

VIII

em ratifico a l'escriure't
el que et vaig dir i el que et dic.
sempre és un encàrrec d'amor
que bé del cor
i et diu que ens dol quan no hi som
i ens enyora la gatzara que crema silencis

IX

t'estimo amor
no sé com ho faré
però t'estimo
no sé perquè serveix
però t'estimo
no sé de futur
però t'estimo

X

tots els meus passats 
s'han volgut ferms
i sempre s'han esvaït

XI

sabent-nos lluny
els exigim a les curtes 
estones de trobada
les mels tendres i lentes
que sabem mereixedors
com si restéssim ajaguts
en aquelles llargues nits
que obliden els dies
i que duren setmanes

cada dia

cada dia jo sense tu
cada dia les mateixes preses
cada dia el mateix camí de feina
cada dia les mateixes cruïlles creuades

cada dia els mateixos trams dels mateixos carrers

cada dia la mateixa senyora passejant el mateix vell gos
cada dia les mateixes flors en el mateix jardí segrestat de barrots

i a l'horitzó de cada dia
el mateix sol rient de tot plegat

feia

feia feliç el silenci quan dormia
feia riure les paraules de les velles litúrgies iterades
tot quedava ple quan ella hi era
tot tenia sentit quan li donava
feia feliç l'aigua del mar en banyar-se
l'aire era perfum que el respirava
i cap llum no l'ombrejava

lloo

I

ets el que ets

i et sóc subsidiari
quan m'has dit vine
t'he vingut
quan m'has dit espera'm
t'he esperat
quan m'has dit sigues-me
t'he estat
quan m'has dit marxa
t'he plorat
quan m'has tornat
t'he festejat

II

t'estimo com ets i et lloo
barrejades virtuts i nafres
i quan no hi ets construeixo
la incondicionalitat esmicolada
ni que sigui de peces de paper

III

aquella penyora voleia entre ginesteres
empesa per tramuntanes aleatòries
enyora del dia en què va quallar
només que fou inici de possibles

el terra de pols no li fou prou ferm

IV

ara jo
el més elemental dels pronoms
baixo a la terra i al fang
i m'embruto i embruteixo
de fracàs meu de cada dia
sense el nosaltres que ens aplegui

com a més enyorat dels pronoms

V

t'estimo amor
amb tu o sense tu
vaig fer-te una trena
llarga com un pensament
i sense adonar-me
m'hi vaig trenar els dits
i entre carícies 
n'estic presoner