Àngela

l'Àngela era cosina del pare
tenia deu anys més que ell
i fou la meva padrina
no recordo si per Pasqua
em portava el palmó o la mona
de fet la veia poc i sempre a destemps
i m'acabava regalant diners

autèntiques fortunes per a mi
amb una d'aquelles fortunes

vaig acabar de pagar la càmera Cànon

comprada a Andorra d'estraperlo

vivia en un pis de la ronda del Guinardó
hi vivia amb la Tata la seva germana

que era sorda i muda

que tothora treballava i reia 
totes dues sempre que podien

s'escapaven a la finca de Pomar

on el seu germà hi menava la terra

a on tota la família directa hi tenien el mas 

allà es trobaven amb germans i nebots

en una infinitat d'habitacions
no es va casar mai

no li van conèixer pretendents
ja tenia prou feina a cuidar dels seus
treballava a la llibreria Ona

quan era a la Gran Via
i un dia vaig anar-hi a canviar

un disc de Carlos Gardel
que m'havien regalat els pares de la mare
els de la lampisteria
el vaig canviar per els grans èxits de Lluís Llach
jo no tenia més de dotze anys

i en Llach no en tenia gaires més
va ser la descoberta de l'autor

i de la Nova Cançó sencera
vam treure les lletres de l'Estaca i del Bandoler
i les van cantar a totes les excursions
amb guitarres malsonants i veus desafinades

entre cerveses i moscatells

cinquanta anys després
un company de feina d'un departament allunyat
em preguntava pel meu cognom
no vam triar a situar Pomar i d'allà a Badalona
on ara hi vivien l'Àngela i les seves germanes
les quatre que quedaven
la més jove amb noranta-dos anys
l'Àngela amb cent-quatre anys

li vaig demanar per fer una trobada 

i s'hi va posar bé de seguida
una tarda em van convidar a gelat i orxata
en aquella eixida tancada entre cases
la tenien plena de plantes i vida
vam xerrar d'històries passades
dels pocs records compartits
d'aquella granja de gallines

on els ous decantaven sols a un costat
d'aquell immens camp sobre el mas

on hi conreaven cereals

d'aquella cuina amb llar i taula centenària

l'Àngela no passava bona època

estava un xic desorientada

ja no podia articular paraules

però conservava la mirada brillant

seguia les converses dels de casa

però amb mi li costava més li era més estrany

li vaig prendre la mà per ajudar-la a recordar
tenia una memòria borrosa de mi
i per les paraules que articulava
les mirades que feia i amb què assentia

als records de les germanes i nebots

em va semblar que em recordava
però segur que li vaig transmetre

l'important que havia estat per a mi

en el petó de comiat vam barrejar

les llàgrimes i les galtes

sabíem que era un comiat definitiu

un any després el seu nebot

m'informava de la mort de l'Àngela
no vaig anar a l'enterrament
ja havia fet el comiat aquella tarda

a Badalona entre gelat i orxata

prenent-li la mà per recuperar el record

i agrair-li tot el què va fer i representar

per a mi cinquanta anys abans