que aquest paisatge
de balcó sota els peus
de vertiginosa bellesa
descobert en crepuscle
d'horabaixa a punt de fred
abraçats tu i jo mentre seguíem
els camins dels raigs de sol
que fugien de l'horitzó
plens de petons i promeses
que esperançaven futurs
fou el teu darrer paisatge
ara que ets més enllà
els perquès em copegen
amb càrrega de culpa divina
o de responsabilitat pagana
em pregunto manta vegades
si ho hagués pogut fer millor
ara que no hi ha demà per corregir
van quedar massa coses per fer
massa converses per tenir
i algun petó per robar-te
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.