no sé
potser et viuré en el núvol de sucre
quan els somnis es dibuixen amables
potser et conviuré entre goig i plaer
i sabré ser ferm
en la voluptuosa fragilitat
que forgen els teus cels
potser em sabràs envolar
pels camins de nit i estels
on recollirem raïms de llàgrimes
per fer-ne rosades de matinada
que les papallones libaran en veu baixa
de fons brillarà la rialla d'un nen
de franca i sincera llibertat
junts farem rimes amb poemes vells
per a versos que l'amor ens inventarà
no sé
potser ho sabré fer
no seré ni adust ni fràgil
ensenyaré als silencis a entendre't
riuré de les paraules que els trenquin
prendré tots els petons guanyats o robats
t'abraçaré per saber-te propera
per saber-me dins
aquelles nits que el fred sap fer eternes
ens faran còmplices del desig
i agrairem la saviesa del fred que lessap fer eternes
I
la importància de la senzillesa
el valor del somriure
el saber-me escoltat
entendre allò que em dius
i els silencis que em calles
II
saber que de lluny et sento a prop
i de prop estant et sento dins
saber que no cal saber si no és per saber-te
saber que el primer petó ho abrandarà tot
III
una cançó arqueja l'arc iris de la nit
i fa colors de papallona
mentre et sento alenar aquí a la vora
en el clot que ha deixat la teva estela
IV
anotarem la data al calendari
i la celebrarem amb castells de sofre i foc
i dues copes de xampany francès
dringaran per enveja de campanes i batalls
nostra és la seguretatseu el dubte
nostra és la gosadia
seva la por
ho tenim tot per guanyar
ells ja ho ha perdut tot
I
vas arribar just en el moment
en què va tremolar el món sota els nostres peus
la muntanya es va esfondrar
l'allau de fang i pedres va esllavissar per la riera
enduent-se vides coses i cases
nosaltres nus bruts ferits accidentats
ho vam haver de llegir als diaris
II
tot va començar en aquell Blanes
el dia que s'omple de trons llums colors i sofre
avui n'és aniversari i m'hi han portat a cent quilòmetres
i a quinze anys amb la tramuntanada empordanesa
que vam aprendre a fer nostra
a consentir-la
ara sóc sol tornats en aquella platja fosca de nit
amb la cançó amiga i la llàgrima tendra
que quan acaba només queda el silenci
el mateix que em corca a diari
III
per odi que guardis
per pena que sentis
per enyor que brolli
per por que silenciï
per dolor que vessi
agraeix que hi sigui
ella o ell
m'ha quedat
un petó de nit posat
en un bri d'abraçada
demà em dirà bon dia
i el somni
m'haurà donat permís
per ser un bri de tu
deixa'm una nit sencera d'agre solitud
i que el dol s'escoli entre els records
que només l'ànima enlairada de futur
desprengui la saba nova
arreli i el sòl l'adobi
i les flors olorin colors vius
insectes enganyats i tips
ompliran de fruits l'ànima nova
poques coses són més vives
que renéixer en tots els sentits
ser part de l'infinit que ens té
una altra vegada més
a poc a poc m'acomiado dels records
amb el més salvatge dels oblits
deixa'm la nit sola de tu
i que demà et trobi en amor tendra
