dubte

entre la vida i res

em quedo amb el dubte
el res és la mort

la vida és el dubte

mentre hi ha vida

el dubte es creu immortal

i la vida deixa fer

sap que no

però deixa fer

el dubte dubta la immortalitat de la vida

però la vida deixa fer

paper mullat

la nit és tancada i tu no hi ets
fa massa nits que no hi ets
no hi ha religió que et torni
ni déu que et ressusciti
la memòria s'esvaeix

mentre et ploro

en cada tros de tu perdut
sorgeix un silenci

que amaga paraules
versos

poemes
cançons

himnes
aquells goigs de vides viscudes
ara són pregàries buides
a déus de paper mullat

racisme

la paret del bar presidida

per cinquanta-cinc polzades de televisor

amb una d'imatge més bonica que la realitat

el programa va de proves d'atletisme

en concret de salt de llargada
i una dona prima fibrosa i negra
fa un salt aprimorat perfecte
la caiguda sobre el calaix desplaça la sorra
que sembla empastifar les cerveses de sota

no pot faltar el crit
per la pell

per la dona

tot ho renega

mires el subjecte de l'improperi
rabassut i mal envellit

de mediocre estupidesa

i imagines la seva esperpèntica ignorància

darrera seu
la cambrera negra atzabeja

tragina una plata amb un cafè roent
que cau sobre la carcanada rabassuda

mentre es desfà en disculpes

el públic normal 

que també n'hi ha

somriu per sota el nas

caduc

I

hi ha ritmes que allunyen vides
silencis que mascaren idiomes
odis que amaguen cultures
matisos que confonen races
sembla que tot sigui per fer-nos diferents

i qualsevol detall fa l'amor perible

II

no va de paraules ni gramàtiques
no va de semàntiques gongoresques
va de pragmàtiques conviscudes
compartides mà a mà
en no ser-hi tot es perd

les expressions feixugues són excusa
ara la forma ho és tot
però la poesia és impossible
en no ser-hi l'amor és perible

no

no puc estimar
silencis
buits
absències
oblits

les hores són de silenci
els viatges menen al buit
l'absència és la ferida de cada dia
mentre l'oblit creix i creix

no et puc estimar en la soledat
perquè amb tu era millor

paisatges

I

un sol allargat que tot ho fa vertical

que amaga les ombres sobre les formes pròpies

i que ens crema zenits i ideals 

II

l'illa és plena d'arbres
amb què t'haguessis fos la identitat

troncs ferms inabastables

capçades vertiginoses

brancades infinites
que pessigollegen el cel

sota terra els micelis

omplen servils les arrels de vida

allà sota terra

són els deus de la creació

III

trist jardí d'hivern
amb les fulles caigudes
que el vent fa ballar danses incertes 

el sol horitzontal no sap escalfar

i encega la vista incauta

en aquesta terra freda i humida

hi composta l'esperança de cada any

IV

avui el migdia ha encès el paisatge

el sol era tortura

i l'entorn impossible

després

al capvespre l'aire dens

s'ha anat fent diàfan

tu i jo 

ens hem pres les mans

i ens hem arribat al riu

i asseguts a la riba

ens recordem d'infants temeraris

que ens banyaven sense pors

l'horabaixa ens ha menat el retorn

hem sabut el camí de casa

per les olors de les farigoles trepitjades

versos

regirar paraules per fer-ne versos

i fer-los diversos

com la vida i la riquesa de viure-la

i fer-los adversos

a ignoràncies que menen feixismes
a filibusters i jutges que processen odis tel·lúrics

i fer-los conversos

a religions mentides amb guerres eternes
que blasmen la ciència i esguerren criatures

i fer-los inversos

posar-los cap per vall

per venjances pretèrites o càstigs atàvics

i fer-los perversos 

amb desitjos compartits
o felicitats amanerades

i fer-los de reversos 

amagats cercadors de sorpreses

o fer-los amb anversos

transparents a cara descoberta

vers als versos entenc la vida
envers la vida entenc l'amor