aparença

no era pedra

era sorra i es descomponia
no era aigua
era una polsosa dissolució de metzines
no era arbre
era una escultura de fang i quitrà
no era vermell
era sang de pobre poc valorada
no era futur
eren paràboles de predicador sense escrúpols
no era esperança
era religió
no era ciència
era la més absurda de les religions

per no ser
no era ni superstició

era fe

ara que ja no calia

currículum

era massa jove per ser alumne

em recordo desorientat a la institució
perdut entre llargues anades i vingudes
vuit trens cada dia
un trajecte maratonià
i una edat massa tendra
com per entendre aquell món gris i franquista
vaig fracassar amb bona excusa

era massa jove per ser treballador
la fàbrica era bruta
el fred a l'hivern i la calor d'estiu insofribles
tot plegat em va robar una adolescència
que des de llavors ha lluitat per eixir
vaig passar de jove granat a adult inacabat

la lluita va venir després
molt mediatitzada per la por
massa jove per ser útil

ble

sóc cordó de llàntia fent llum

aguanto l'escalfor sense bleir-me
curiós
em protegeix l'oli que fa de combustible
quan s'esgoti
faré una petita flama bruta
un fum negre omplirà l'estança

seré pols i olor cremada
tot s'haurà acabat
de mi no quedarà record
ni d'aquella claror que llegia poesia

tren

en tren de nit

travessant paisatges amagats
alguna llum a l'horitzó
no descobreix cap forma coneguda
m'imagino creuant vertiginosos fiords noruegs
amb fons d'aurores boreals
travessant dunes al desert de Gobi
surfejant icebergs als oceans antàrtics
obrint-me pas a l'Amazònia verge i salvatge
la mescla d'imaginació i somni
desperta a l'estació del Vallès Oriental
la més coneguda del Baix Montseny
a prop d'on fa temps hi vaig fer llar i destí

vida

tot el que sóc és la vida

la resta és el llarg silenci
i mil maneres de disfressar-lo

ara

era una època de temps lent i ritme feixuc

les distàncies eren insalvables

tot el que no era on eres no existia
de sobte vàrem creuar la modernitat

l'espai i el temps van esdevenir

complements circumstancials de res

el món s'obrí als nostres peus
la vida se'ns va eixarrancar
vivíem a lloms del progrés

brau corser indomesticable

res no va tornar a ser

vam aprendre a ser feliços
d'aquella nova manera

i ens en vam sortir

tempesta

la lluna anava fent els seus cicles

al marge dels nostres dubtes i silencis

havia de ser el nostre moment d'amor
va fer un dia de gossos
una pluja fina ens calava el moll de l'ós
un vent impertinent ens ballava les emocions
et mirava de reüll i em repetia
no t'ho mereixes
l'abjecte sóc jo
tu eres nimfa tendra
de família burgesa i maneres fines
no vaig saber parar la tempesta

només fou la primera

no vaig saber parar cap tempesta