viernes, 3 de octubre de 2025

pollancres

va venir el camió de l'obra
carregat amb sorra del riu
la va descarregar fent-ne muntanya
les filles hi feren escalada i cuinetes
era la sorra per barrejar amb la calç
i fer-ne morter
amb què les mans hàbils dels paletes
filaven totxanes per 
enfilar parets

aquella sorra va venir plena de llavor
perquè a les poques setmanes
pertot el jardí naixien pollancres
vaig intentar que alguna sobrevisqués
però a casa la terra és de pastar olles
i les arrels tendres no saben foradar-la

molts cabassos després
ja no quedava ni muntanya ni sorra 
i es va coronar el sostre de la casa
cap altre pollancre
no hi va ha tornar a néixer
l'alcalinitat del prat
no permetia alberedes

ens queda el record
de l'època dels pollancres
que ens va fer somiar
amb un riu cabalós
travessant els jardí
i peixos valents
fent-hi la fresa

a vegades cal fer coses diferents
perquè neixin pollancres

somni

irromps en el silenci
com una ombra sense destí
sento el vibrar del teu pols
en l'aire trèmol
és estiu roent
però els calfreds recorren la nit
no et distingeixo prou
però et sé
et reconec de les nits delerades
però també d'alguna estremida
quan el malson t'esclatava en crit
que enlairava els estols de l'horitzó
els meus dits fugissers
no saben on pondre's
no gosen tocar-te
per no eclipsar cap sensació
i en el dubte et perds
el despertar em pertorba
el cor em batega
a la velocitat del fetus
el panteix alena tota l'estança
ningú per testimoni
com a tots els somnis
només jo
peixent un deliri que m'ompli de tu
perquè estar-ne sense és boig

miércoles, 1 de octubre de 2025

les pors

m'acarona un silenci tendre de nit
amb perfum de caliu que ja no flama
tot l'àmbit té olor de brou entretingut
jo servat de llençol de fil ben planxat
i abrigat amb la vella flassada de llana
soc al llit en un cau tan fort i potent
que toles les meves pors s'espanten
i fugen i en la fugida em deixen sol

llavors el silenci tendre esdevé agre
el caliu revifa i esclata en flames
tota la casa sencera és presa de foc
i amb una màgica velocitat tota ella
s'esfondra a pes sobre mi i el meu llit
la pols vela la llum de la lluna minvant
escolada amb total i plena indiscreció
pels forats d'un sostre que ja no hi és

enterrat de runes perdo fil i llana
ara l'espantat soc jo i m'afanyo
per encalçar les pors fugides
de genolls els demano que tornin
m'hi lliuro en promesa de penyora
elles són el meu llegat d'ésser humà
i sé que si en despertar no hi són
només seré un tros de pedra més
entre aquell munt inert de foc i runes

disbarat

voldria ser ocell
de color verd disbarat
amb premonició de déu
per trinar silencis trencats
a la nit clara de dia
del dia de cada dia

terra

fins que el llop
no fa el glop
la llopada
no fa la glopada
en terra salvatge
qui mana mana

fang

mastego la terra
per fer-ne fang

escupo les pedres
per fer-lo pur

endrapo les arrels
per fer-me fort

pasto la massa
i en faig una olla

on coc la menja
de la meva gent

celebrem la festa
amb un bon vi

vivim en una pau
de paper ben xop

de prop la guerra ve
ens assetja

de prop la fam arriba
ens amenaça

d'arreu la mort ens pren
en 
sàtira abraçada

celebrem la pau ara
que només és treva

edat mitjana

hem vestit el món
de coses meravelloses
mirant enrere constatem
de forma provada i fefaent
que mai no hem estat millora que ara
mai no hem viscut tant 
ni tan bé com ara
però quan m'entretinc en el dia a dia
el món se'm fa bola
hi ha trossos que cremen com fornal
on massa pocs n'espolien els metalls
o les terres rares de cada moment
deixant-hi les escòries i els cocs
en erms de sofre i fossars bíblics
tot sembla tornar a l'edat mitjana
on només érem serfs subjectes
al caprici de pantocràtors immorals

res no roman sempre
la llibertat i el benestar tampoc
viure és la lluita de cada dia
perquè res no torni on era
la lluita per vèncer els amos
dels reialmes de la ignorància