defensar la terra

ja no és que et recordi
en el paisatge
ja no és que la terra
evoqui la teva petjada
és que en no ser-hi
tu ets la terra
tu ets el paisatge

em sento vetllar-te la memòria
en defensar la terra

encara la llàgrima agra
fereix la galta

ruixat

sentir l'olor de l'herba segada

a la tarda de primavera

quan el ruixat et tanca en un recer

des d'on esperes

que l'arc iris a llevant

surti abans que la lluna

ompli l'horitzó de plata

regal de set colors

felicitat de sentir

plenitud de ser

jocs de música

m’arribes amb el do

de notar-me que sense tu no sóc re

i et sento amb mi

i amb la subtilesa de com qui no fa

trenques una vida d'estar sol

sentir companyia amb tu i notar-la

prou  com per necessitar de tu sempre el sí

regal

no sé com felicitar-te sencera

ni com fer-te especial el dia que ho ets

intento maldestre escriure't poesia

guarnida de paraules poc usades

amb aquell adjectiu que t'explica

a tu que has estat el millor regal

no et sé fer el regal que mereixes

érem de mar

érem de mar
tu i jo i tots dos
potser jo no era prou de mar
però tu m'hi vas fer
i tant que m'hi vas fer

érem del mar que ens ofrenava fruits viscuts
que salava els menjars prohibits pels metges
de la mar que entre xalocs i tramuntanes
parodiava els nostres estats d’ànim
que ens sagnava a diari albes lloades

érem del mar septentrional
d'aquell meridional país nostre
on la mar agenollava Pirineus

que retien paisatges parcs de platges

i bellesa esquerpa

érem d’aquella mar que ens havia obert
les llibertats del món robades pel feixisme
el mateix mar aquell que ja més grans
ens feia aprendre ciències llunyanes
i ens desprenia la superstició a capes
el mar ens va cisellar i fer nous i ferms

érem de mar amor fins llavors
aquell maleït instant en què la terra et va prendre
i jo i tot vàrem deixar de ser teus
ara que a poc a poc oblido el mar
transito el temps i la distància
des del record líquid d'origen compartit
fins a la sòlida pedra on ets i m'esguardes

a flor de pell

a flor de pell trobar-nos
encetar recents pureses
oir petons a cau d'orella
sentir carícies perdudes
records amarats d’oblits
regalar-nos mil perdons
per les marrades de vida
cobejar-nos com de joves
lliurar-nos en penombres
en el joc dels indestriables
clarejats per llunes o celísties
mentre transitades destreses
obren camins de felicitat
nous com destins de vidre
que aprenen a ser eterns
ser-nos lliures
saber-nos propis
per arraulits despertar
a l'alba nostra de cada dia

ara sí tu i jo fent-nos
la nostra història definitiva

paisatge de neu

de les terres altes

innivades en vidre

paisatges de vertigen
es fondran amb els dies llargs

amb rais surant
entre ràpids i corrents
destres raiers
et transportaran a mi
com si t'hagués trobat a faltar massa hivern

com si t'hagués trobat a faltar massa vida