tarda

dins una calor intensa i humida
d'un estiu tardà que no marxa
la vella guitarra de sempre
les mans anguloses
sis acords maldestres
una veu endolada canta
una inèdita cançó esguerrada
que ningú no escolta

fora els núvols fan curses de vent

barret de palla

sobre la cadira del rebedor
hi fa vida un barret de palla
sense tarda de sol
sense passeig de platja 
i sense tu

la felicitat s'agenolla

des de la foscor traïdora
de la nit més plena de gent
i buida com mai de companyia
enyoro quan pecàvem junts
d'aquelles mels compartides
amb aquella llibertat retrobada
que ens feia adolescents

ara que el silenci dibuixa pors
que es disfressen de despits
 
per què fan impossible el difícil?
 
per què si no és sencer
no pot ser apedaçat?
 
per què la falsa seguretat
només és la llar de la por?

per què la gallardia absurda
ens roba els destins
i ens agenolla la felicitat?
 
per què els perquès
gemeguen respostes diferents?
 
perquè les vides viscudes
es viuran sempre allunyats.

11 de setembre de 2014

la capital ens convoca

i ens troba i ens aplega

i ens vol valents i ferms

i en veure'ns pertot
ens ofrena les llibertats perdudes

i els prohoms vesen

les llàgrimes enquistades

de quan ens demanaven

mereixeu-vos-ho

ara panteixen set passes enrere

i pocs són els que ens encalcen

en memòria d'aquells herois

que tres-cents anys després

els creixen ales

i aquell món immens d'abans

se'ls queda petit ara

per encabir el seu cor
en el nostre record

saps que sí Catalunya

tornes a ser

l'orgull dels nostres

només perquè ara sí

Catalunya

ja només ets nostra

agost

s'ha de viure la calor d'agost
en migdia atrafegat de feines
per posar en valor la transparència
del got a vessar d'aigua fresca
mentre la cridòria d'orenetes
entreté la massa del cel blau
mentre de fons a l'horitzó
el murmuri de parrups de tudons
diuen fer tard per procrear

ens impacienta la nit de cada dia
i se'ns fa encara massa curta
no la desitgem dormir sinó viure
el que la calor no ens deixa de dia

espectral

saps? visc la vida
en ombra projectada
sobre la paret color d'os
on ja no hi compta
l'escalf de la carn
tampoc sento pell freda
a les nits de tardor
que empenyen hivern

m'enganyen els sons
que no descriuen afores
m'enganyen des de dins
no hi ha somni és deliri

espectral com sóc
potser no cal ser més

ginestera

I

sempre serà nostra
l'olor de ginestera
evocarà aquella lluita teva
de guanyar-me i conquerir-me
se'ns quedarà d'amiga la ginesta
vindran noves primaveres
ens duran l'olor de sempre 
a cada any ens farà més eterns

II

sense veure't
com un arbre més
escampada pels clars

on el bosc no s'hi posa
amb posat perdut
ja és massa agost
la ginestera no té flor
ni olor de ginesta
per descobrir-te

III

tot és miratge
grogor i olor de ginesta
són maneres per fruitar
beines d'espases
plenes de conceptes
de noves ginesteres
amb nous miratges
any rere any
i tu i jo mirant-nos-ho
en silenci i prou
com si res no fos
com si tot fos somni