mai no t'he sabut agrair prou
tots els silencis que m'has tornat
quan més fort et deia
més buit m'explicaves
quan més lluny era
més fort em miraves
quan més intens plorava
més net era el teu somriure
que més foc em cremava
més balb em rescataves
quan tot semblava morir
més present et feies
de mi n'has fet
tots els fènixs possibles
no existirà mai un jo ni un ell ni un res
que et retorni tanta vida
perquè no res és semblant a tu
prenem-nos les mans
la tardor ens espera fora
i hem de tornar a descobrir-lo
fins a fer de l'hivern un petit detall
i seguir amb aquesta nostra vida
sospitosament eterna
No hay comentarios:
Publicar un comentario