deixatar

I

deixatar la cridòria en la serenor

deixatar el jo en el nosaltres
ser projecte no cofoisme
ser esperança no dolor

estimbar l'enyor pel pedregar

II

ser real

tangible

senzill
fugir de màgies i supersticions
apostatar les religions dels semidéus

III

si no som diàleg serem imposició

i ni ens voldrem ni ens voldran

si no som mestissos no serem
deixeu la puresa
per als que es creuen purs

deixeu que els perfectes

es neguin en el fangar de blancs o negres

escriure

que si m'agrada escriure

i descriure colors
i proscriure pors

i inscriure silencis

i escriure-te'ls amb tinta d'argent sobre papir etern

novel·la

i aquell ésser tòxic l'empetití

li va malmetre el passat

li amargà el present

i li segrestà el futur... 

no! 

el futur no.

festa

aquí

amb tu

fent de la monotonia

la serena festa de cada dia

dolor

és tant dolor
que escup totes les felicitats viscudes

guerra

tots ells van deixar la vida
en aquell immens camp de seqüeles
l'espetec del llamp va enlluernar l'horitzó
la línia del cel eren cares de por i cendres

la sang corria pels recs
fent malbé els sembrats

els estels reposaven convulsos
precipitant-se en el forat negre
enfilats en filera de mort
i sabien que faltava tota una guerra per col·lapsar
ni dins ni fora quedava vida

mirant-s'ho
els senyors van deixar la taula
per anar a fer un cafè

resuscitar-te

aplegar les molècules que et feien

refer-te

en tota la meravellosa imperfecció
que eres

tornar-te a viure
ni que sigui el darrer segon de la meva vida
que deixo en penyora

vanitat

arreglar el món
al menys intentar-ho
però amb només una vida faig curt
i a voltes vaig en direcció contrària

lletrejo

lletrejo el teu nom fins a encertar-lo

i quan me'n surto en faig elogi de per vida

l'enfilo a l'altar dels meus immortals

dels que envejo supervivències

dels que admiro d'amagat

i els confesso vanitats i pecats

superstició

I

hi ha la possibilitat que tot sigui mentida

un miratge

una de les moltes pseudociències

que compren ànimes febles

en mercats desconeguts

tanmateix albira esperances

a gent que les havia perdudes

gent que prefereix el dubte a res

gent que no donen la vida per perduda

mentre hi són

que s'hi aferren com si fos tot el que tenen

II

no

no crec en mites

ni deus

ni bruixots

ni xamans

la vida és massa seriosa

per deixar-la en mans de la superstició

III

qui sóc jo per fer de savi?

la mort és massa irreversible

com per robar esperances

la vida massa excitant

com per no tenir-les

enyor

enyoro

cada petó que no vam fer

cada abraçada que no ens va estrènyer

cada silenci que no vam escoltar

cada llàgrima que no vam eixugar

cada somriure que ens va trobar distrets

cada riure que ens va veure d'esquena

cada il·lusió que no vam gosar fer

jardí

i llavors el jardí esdevé ram

i els nuvis el cobegen

mentre s'expliquen amors

que no gosen fer

i reciten poesies

que no acaben d'entendre

que no t'enganyin

que no t'enganyin
enveges
gelosies
desmemòries
tu i jo
ens vam estimar
com si no hi hagués demà
com una llarga i dolça lluna de mel

que no t'enganyin
crítics
perfectes
escèptics
tu i jo
ens vàrem estimar
amb saviesa madura
i adolescència incondicional

pres d'amor

pres d'amor sóc
i en presó de marbre espero
trencar tots els silencis que ens separen
i recórrer totes les distàncies
que distreuen les nostres felicitats

és la foscor màgica
aquella que d'amagat
ens durà el nou dia

bon dia

vaig aixecant

el dia d'hora

per no deixar

que cap minut

quedi segon

Asens i tants altres

hi haurà el dia gris

que aquest poder

que mai no ha esta

t’oblidarà

res de nou

com quan el pastor

oblida aquella bèstia
que va ajudar a parir
i ara resta cap per avall
escorxada
dessagnant la vida

el palau de marbres

es buidarà de tu

t’engegarà en aquella casa

d’història intranscendent

amb aquella quotidiana cuina

amb prou feines

hi cabies tu i ningú més

el barri et rebrà

mirant-te de reüll

res no serà com abans

tot serà representació

els amics fets a palau

et seran papiroflèxia

de tant en tant

alguna trucada

et demanaran un consell

i te’n donaran tres

per seguit fent

que en saben més que tu

només sabien no dubtar

era tanta la seva ignorància
que no dubtaven mai

molts vells amics de sempre

et creuran traïdor

perquè no els has dut la utopia

altres et veuran en pedestal

incapaços de despullar-te del personatge

i la timidesa els mantindrà a ratlla

i la timidesa et mantindrà a ratlla

tou

ser tendre
suau
tou
miratge de diamant
trencar-me per una fotografia
commoure'm en un vers
una música de calfred
que em fibla l'espinada
com un llamp

d'amagat et ploro
tota tu sencera
amb un jo perdut que t'ha perdut
no et sap ser homenatge
que a poc a poc
oblida recordar-te

tu i jo

tu i jo

i els carrers anònims de barris dormitoris

i les autopistes farcides de cotxes atrafegats

i els fums i sutges que ens enverinen

i la pols malalta que amaga el dia

i els arbres desfullats de sequera de juliol

i els no espais eterns de trànsits anònims

i els supermercats infinits d’ofertes de paper

i la societat líquida que ens muta a diari

i les xarxes que ens menteixen la soledat

i les excuses feixistes per conculcar drets

i mascles que fugen de mares monoparentals

i fills obligats a ser-ho fins a vells

i places dormitoris d'espontanis sense sostre

i el formigó armat i quitrà que ens limit pertot

i vells aferrats a una vida oblidada

i joves eixordats per músiques estridents

i dones estrangeres mercadejant sexe brut

i reis delinqüents i sàdics posats per dictadors

i capellans que tocaven nens o callaven

i treballadors esclaus de sous paupèrrims

i vestits que deixen nues les adolescents

i les guerres de tots els móns

i els focs que cremen continents

ens farem feliços

testament vital

doneu-me un cel ample i amable
blau
d'aquell color dels ulls que semblen sincers
deixeu-me recollir els trossos de mi
que la vida m'ha anat perdent

i quan se m'amagui la darrera identitat del record
oblideu-me també
abandoneu el meu cos en la introspecció de les nits
que només us evoqui en un silenci
en un d'aquells silencis
que en vida
tantes vegades vaig trencar
amb més sornegueria que tendresa

només vivim mentre som
només és vida si som capaços

quan em quedi el cos orfe d'ànima
i el meu record buit de memòria
i en mirar enrere no reconegui cap petjada
apagueu-me la flama
i doneu la meva darrera renda
a qui hagi tingut el valor de fer-ho
no em sentiu pena
ni cal
ni la mereixo
porto massa vides a l'esquena
amb més sornegueria que tendresa

misteri

misteri perquè vius d'amagat
com si la llum que et dibuixa
et prengués la identitat
com si la paraula que et descriu
et confongués
com si el temps que t'envolta
evités de fer-te història
com si l'aire que respires
no ajudés també a fer volar les papallones

trenta de març

I

he intentat passar pel trenta de març de puntetes
com si la data no anés amb mi

hi és
sòlida d'acer
freda de gel
nua com tots els deserts
 
tendra
 
com la teva imatge
passejant un jardí
fornejant el pa de cada dia
en aquella cuina de llar
com les de sempre
enfilant muntanyes
sense cap panteix
descobrint-nos móns
de parles estranyes

maleeixo la data que et va fer irreversible

II

a casa tot està com sempre
suspès en el temps
esperant la teva tornada
amb aquella rosa irisada
d'olor immensa

llenya

només la llenya

que costa de tallar

escalfa tota la nit

soledat

la soledat aquella
en què el món de fora s'esvaeix
i el món de dintre no és prou
com per substituir-lo.

confinament

i en aquesta soledat artificial
els núvols agafen textura metàl·lica
tot va prenent una olor de tempesta
i de por

multiplicaria per deu el meu confinament
per passar-ne un minut amb tu

entendre't

hi haurà un dia 

que t'entendré la cançó

i llavors serà més fàcil besar-te

hi haurà un dia 

que et copsaré la saviesa

i la meva ciència es negarà de dubtes

mentre arriba aquell dia

segueixo lligat de terra 

i et veig volar eixalada 

a prop meu 

voltant com si em ballessis

sirena

és molt ample el mar
més que el terra trepitjat
cabussar és volar entre sals
digues a la sirena
que sigui el que és
la revolució és aprofitar-ho

presoner

hi ha una classe de silenci

que només trenca el petó

hi ha una classe de soledat 

que només acompanya l'abraçada

hi ha una classe de buidor 

que només omples tu 

aviat farà vuit anys que vas marxar

i em vas deixar presoner 

de la meva pròpia vida

estelar segon

escolta la nit
en el silenci de la lluna plena
Júpiter passeja per un horitzó equivocat

a la Terra
una remor recurrent
se'm desprèn del magí
no l'he sabut parar mai
mai no he sabut com parar-la
i es desboca en fressa esgarrifosa

fèiem festa de totes les vergonyes
mentre la timidesa se'ns fonia
i l'amnèsia ens ho negava tot

per sort

els caramels que em queden

no sé quants caramels em queden al sarró
molts menys que quan de xic me'ls menjava amb deler
recordo el que vam assaborir junts
d'una dolçor madura
familiar
coneguda
fou una llibertat viscuda entre sorpreses
el seu crit despertà totes les ànimes adormides

a vegades

a vegades vaig pel carrer
i m'enamoro d'unes cames
el cor em batega fort
accelero el pas
les avanço
i em giro per veure si et descobreixo

distància

acarones els meus somnis
mentre vius el teu drama
i ens adonem
que vulnerables som en la distància

fotografies

et miro a les fotografies
i m'enamores tres vegades
a cada una d'elles

oració

no sé si hi ha déu?

podria ser que n'hi hagués molts
i tots ells conjurats
han fet que ens trobéssim

i ara
amb la feina feta
s'esvaeixen rere un horitzó
barreja de goig i enveja

de la mà tu i jo
els ho agraïm
i d'amagat ens tastem

si fóssim junts

si fóssim junts
prendria el cotxe

a dos quarts i mig de mitjanit
aniria a poc a poc

fins a la vora del llac
ensumaria els nenúfars
et prendria de la cintura
i et faria un vol
que recalaria en uns llavis

plens de petó
i entre uns braços d'aquells
que mai no en fan prou
d'abraçar-te
i la nit seria suau de plaers.

si fóssim junts
canviaríem les paraules per petons
i mai no hi hauria error possible

si fóssim junts
l'única distància possible entre tu i jo
seria la pell
i a trossos seria comuna