viure

aspecte

dues vides després
les pedres allà seguien
i res no feia pensar
que hi deixarien de ser mai

voluntat

passejaven el camí
a poc a poc i en silenci
sense cap voluntat
d'interferir ni res ni enlloc

realitat

trencàvem pedres al nostre pas
que al nostre pas es trencaven en sorra
fins que el nostre pas les feia pols
que el vent escampava fent núvols de cel