ja no sóc res

jo ja no sóc res

ara només sóc silenci

un espai buit a l’amplitud

aquell tros d'història oblidat

una llàgrima al riu

que no ha deixat de plorar

la teva immensa absència

enyor

recordo l'època
en què em sentia gran
perquè erets amb mi
em sentia còmic
perquè em reies
em sentia home
perquè em gaudies
 
ara
em sento buit
perquè no hi ets

ho saps?

ho saps?

perdut voltejo infinits
d'esma transito immensitats
em trobo més insegur que mai
tot i saber-me més cobejat que sempre

segueixo sent aquell mal maldestre
perquè no ets tu qui em cobeja

ho saps! daria el que seré o sóc
perquè tu poguessis cobejar qui fos

realitat

cargola'm cargols que m'afermin el magí
que s'apartin il·lusions descavalcades
desperta'm les raons de marcs lògics
descobrint-me savieses incontestables

separa'm de religions altives i absurdes
disfressades amb albes brunyides de lila
fabriquen litúrgies recurrents i paroxismes
imposen morals d'immoralitat maleïda

prescindeix-me de supèrflues supersticions
amaga'm màgies entrampades de porpres
i dels espectacles buits i fantasmagòrics
inaugura'm alguna veritat permanent
on l'opinió particular sigui només traça

mostra'm paisatges vius amb munts de neu
mars salats des d’on matinen albades
nens esparracats per les pols africanes
mares que fan de la llàgrima crosta

ensenyem què és l'amor amb altres
escolta'm les converses necessàries
gaudeix-me les dolces carícies tendres
siguem clares intel·ligències de futur

que el real sigui la fotografia del silenci
el sentiment expressi poesies noves
la història acoloreixi proses veraces
el tangibles corpòries immensitats

fes-me viu fes-me present autèntic
propietari de la meva pròpia memòria
que m'estimi compartir el món percebut
a la manera de l'ésser personal sencer i sincer

tel

rau un tel entre nosaltres

deforma imatges de desig

enyora futurs lloats

manlleva carícies alienes

acarona les pròpies de furtives

vessen engelosits riures

diverteixen silencis agres

simbolitzem èpiques bregues

potser només rauen paraules

i el silenci és la llar del desamor

impossible

et mentiria silencis si pogués dir-me teu

em faria acaronat com de nadó
viuria la nuesa de la llibertat segrestada
i el sempre seria la plaent presó
on envelliria amb lentitud cauta

espurnejarien llunes i sols plens
en els finestrals ineptes de paisatge
t’escriuria poemes vacus
on ballarien colors esmorteïts
les pells apelfarien molses

les paraules xerrarien significats
a móns amagats mai viscuts
llavis maldestres tremolarien
en els cossos renunciats
i la son amagaria els somnis

en no ser teu

en no ser meva
ens sabem que no som nostres

amb tu

amb tu tot hi era, tot ho tenia i res no sobrava

i la paraula parlava i el silenci escoltava

amb tu el dia arribava quan l'ahir marxava

i la son descansava i la vigília vivia

amb tu la llenya vessava el caliu de la casa

i l'aigua refrescava les suors cansades

amb tu les flors esperançaven fruits

la terra era la llar dels possibles

amb tu l'art era dia i la nit era passió

i el camí era el millor dels viatges