si tornes

I

si tornes
tinc per a tu
la ciutat dels prodigis
una viatge a l'Orient
un sac de paraules lluïdes
una certa seguretat en futurs domèstics
i un perquè del teu somriure

si no tornes també

II

passejar-nos
per la vella ciutat
buida fosca i freda
i amb tu sentir
que no hi ha platja d'agost
ni festa major que la iguali

III

n'ets conscient
que aquest any
les ginesteres floriran
a mitja asta

IV

per una paraula teva
un so de quotidiana vitalitat
d'aquells que ens dèiem a diari
sense arribar-los a escoltar
un "aquesta camisa és tacada"
"aquests pantalons no fan joc"
"has dormit bé"
"saps que t'estimo oi?"
qualsevol d'aquelles paraules
que em permeti'n reviure't
dir-te preguntar-te disculpar-me estimar-te de cos real

V

torna'm
torna un minut

un instant
com un petó fugisser
un moment que em confirmi
algun dels dubtes que em bleeixen
digues-me que ens vam entendre
que fórem feliços

i com ens en vam fer de feliços

VI

no sé trobar el tros de tardor

que ens acomiada
no veig l'hora de dilluns

que ens allunya
no entenc la resta de vida

que m'espera sense tu
no vull aprendre ni créixer

després de l'adéu
no sense un sí 

que ens convisqui plegats i eterns

VII

potser no mereixes que et digui res

però les paraules se m'escapen dels dits

m'enfilen les mans fins al muscle
per abraçar-te

VIII

no hi ha cap impossible
que ens faci possibles
no hi ha cap present
que buidi l'absència
no hi ha cap demà
que esmicoli la llàgrima d'ahir
ni un sola paraula
capaç d'exercir el dret d'amor
no hi ha cap espai on tu i jo
tornem al món
una rialla de colors

IX

em pertorba la distància infinita
que ens allunya
em crema la carícia

que ja no ens estremeix
tinc tota la por possible 

d'oblidar els petons certs
aquells que ens confirmaven

X

una pluja que eixampla la distància que ens distancia
un fred viu de matinades gebradores
un vent absurd que no sap contra qui bufa
unes nits que s'allarguen en silencis balbs
unes festes que s'omplen de falses llums
unes il·lusions de mainada pretesament màgiques
un escalf elèctric que no arriba al cor
unes capçades d'arbres despullats de primavera
tot això és el color del meu desembre
del meu desembre del dos mil catorze

ànima ferida

de l'ànima ferida
que el temps li passa
res no li cura la maleïda llaga
ja no sap viure
i a poc a poc perd 
el record d'aquell dia
que tot ho esgarrava
només queda rastre
salabror de sang a la boca
memòria fonedissa
una panxa com de plom roent
un mar de del dol
i una incipient bogeria 
que mena la pena

fins al futur

quedarà sol envellint silencis
i quan li arribi la fosca
el trobarà nu
amarat de llàgrimes

pren-me

torna quan vulguis
pren-me besa'm abraça'm
que el petó
digui que m'estimes
que l'abraçada
em noti que hi ets.
sense cap paraula
deixa-les per a poetes
que saben plorar desamors
no facis cap promesa
que res no t'obligui a ser feliç

sigues feliç
ni que sigui
l'instant que pren
entre el bes i l'abraçada
i amb mi dins

que per primera vegada
ens sigui
la felicitat qui s'agenolla

deixeu-me

deixeu-me no seguir
no esmerceu temps
en fer-me viure una vida
que ja fa massa que no ho és
no em feu fugir de la mort
no allargueu aquesta buidor
que per curta que us sembli
se'm fa eterna 
deixeu-me ser silenci
deixeu-me ser nit
deixeu-me ser res

flassades pobres

era de nit tancada i flassades pobres
ens sentíem els sons salvatges
recordàvem aquells plaers
que encara ens tremolaven
no sabíem ni coms ni perquès
ens vivíem abraçats l'un a l'altre
i necessitàvem agradar-nos 
com per recuperar tota la història
que ens va transcórrer allunyats

tramuntana

tot plegat ets tu
aquella part de mi
que em caragola de silencis
l'aspror de la carícia
ara ja de sorra
m'arracona en oblits
bandeja els pensaments
i buida la poesia
sóc erm de tot
impossible de tu
els presents s'anihilen
cada vegada més
la dolça memòria
és fum a la tramuntana

llum

I

no és llum
si no sap dibuixar-te el perfil
i quan ho fa
en el silenci de la nit
llueix art

II

m'escrius paraules
que a l'habitació buida
giravolten jugant amb les parets
el silenci de pedra esdevé música 

III

hi ha una llum de plata
ve de lluna plena
dibuixa joies de paisatge
el vent els dóna vida
i fa sorolls de por
no és bosc és joc
i la nit és freda

IV 

amb el teu llibre gruixut
a sota el braç
que et fa de nansa
i t'aguanta a la vida
 

V

amb el teu cabell blanc
acuradament descuidat
presumint del que ets
i sense pretendre res

VI

tenir totes les rialles possibles
i enyorar aquell somriure de fum

VII

et veig trencada i lluny
et sento sola de mi i m'adono
que el que és sol sóc jo 
i sols i llunes fan vida
i nosaltres els mirem
des dels nostres terres
i volem ser la mateixa història
per allunyada que la visquem
potser ens defensem
de no saber conviure'ns

VIII

em ratifico a l'escriure't
el que et vaig dir i el que et dic.
sempre és un encàrrec d'amor
que bé del cor
i et diu que ens dol quan no hi som
i ens enyora la gatzara que crema silencis

IX

t'estimo amor
no sé com ho faré
però t'estimo
no sé perquè serveix
però t'estimo
no sé de futur
però t'estimo

X

tots els meus passats 
s'han volgut ferms
i sempre s'han esvaït

XI

sabent-nos lluny
els exigim a les curtes 
estones de trobada
les mels tendres i lentes
que sabem mereixedors
com si restéssim ajaguts
en aquelles llargues nits
que obliden els dies
i que duren setmanes