ulls

U L L S

amb què em miraves de dins com furgant-me

amb què em seduïes i m'omplies de goigs
amb què m'apaivagaves dolors i cremors
amb què em vas segrestar la vida per viure'ns-la 
amb què em miraves la nuesa i t'enorgullies
amb què em feies sentir-me gran i empoderat
amb què repassàvem l'experiència compartida

amb què enyorem la història escapçada

a vegades

mentre feinejàvem pel jardí
a vegades
se't ponia ombra
a la cara obaga

a vegades
se t'apagava el brill dels ulls
callàvem les pregones converses

encetàvem silencis

que dolien de mort

xerràvem absurds

amb cantarella de mitja tarda
per apaivagar silencis
que dolien de mort

a vegades

i al crepuscle d'horabaixa

jèiem estranys

un al costat de l'altre

a vegades

banalitat

al foc de la llar

hi cremaven els llibres banals
els que no feien ni llom

sense compromís ni estètica

ni es mullaven ni escalfaven

jardí

amarat com d'esponja

regne de molses tendres
i fongs de mil formes
un final d'hivern plujós
ha omplert de vida el jardí
insectes i ocells de mil colors
fan dansa reviviscent
amb mirada badoca
compartim agraïment
de la generosa generositat
quan arribi la primavera

trobarà la feina feta

Roquetas

hi planten pertot washingtònies

les que tenen fulles grans
com enormes mans obertes
que plenes de dits
es desfan en aplaudiments al vent
llavors fresen com la pluja
la tan enyorada pluja

la que fa del desert horta

aquí sota cabanes de plàstic

hi viuen miratge rere miratge

la tigre e la neve

si estigués amb tu

t'esperaria els descansos

si estigués amb tu
t'anticiparia les faltes

si estigués amb tu
et satisfaria els desitjos

si estigués amb tu
et lloaria les decisions

si estigués amb tu
et felicitaria els encerts

si estigués amb tu
t'acompanyaria els errors

si estigués amb tu
t'abrigaria els freds

si estigués amb tu
et curaria els mals

si estigués amb tu
et protegiria de les pors

si estigués amb tu
ho seria tot per a tu

i t'enamoraria cada dia

helichrysum

I

a migjorn la platja negra sorra de cendra

vestigi de volcans adormits de segles

al nord el mal dit mar blanc
ni aigua ni sal ni peixos
plàstic i plàstic i més plàstic

intenses fàbriques d'hortalisses

que en viuen els qui hi treballen

peixent tota el nord net i polit

a ponent la torre de Cerrillo

ferida de temps i oblit

més a prop de terra que de guerra

atalaia guenya en una mar de pau

en tot aquest paratge ple de poc

els helichrysum groguegen menuts
pel ventot incansable
mentre tanquem l'hivern escampen
l'olor subtil i apocada
que qui l'ensuma no l'oblida
i si l'ha oblidada és que no l'era
també li diuen sempreviva
com les que fem enramades
i perfumen armaris
o posem en cistells de vímet
en rústiques decoracions

que polsoses semblen vives

(vaig saber l'helichrysum al Montsec

a la vall de Meià
en aquell tros on tot s'escarpa
que de feixa a feixa s'hi escampen 

les escultòriques rocalles
que estrangers cullen a tant el quilo

d'això fa un munt de vides
i encara recordo la seva flaira)

enmig del paisatge adust
malviuen les ginesteres menudes
amb més vent que flor
s'encongeixin les sabines atemorides
els canyissos es fan de vidre
i de regal un martinet blanc solitari

van omplint pap de puntetes per les tolles

tot i que aixeca poc

fa de quixot a la contrada

torno on era i us explico ràpid
que de tornada cap a llevant
hi ha un horitzó ple de cap de Gata

submergit entre boires 

que li fan falsa llunyania

II

a la Salina Vella un horitzó de flamencs
més de dos-cents
s'estarrufen les ales per sofrir el vent
de força sis

Roquetas de Mar

alba i vetlla

quan l'alba apagui els somnis

i la realitat em torni a etzibar

la quotidianitat de cada dia
somiaré que la nit és llibertat

i la vetlla un deliri malaltís 

que els metges em volen medicar

incondicional

de dia et somiava despert

i quan la nit ens jeia
t'alenava el clatell
et giraves

i m'abraçaves un no em deixis
et besava al llavis

un com si fos possible
ens eriçàvem encesos
i sotragàvem l'estança
amb la quietud del desprès
et besava

un no em deixis
i m'abraçaves

un com si fos possible
i quan l'alba ens trobava silents
vivíem la traïció de la llum del dia
ens distanciava massa llarg
ens apartava massa tros
ens ponia massa por

amb el crepuscle d'horabaixa

se'ns ponien totes les pors

la nit ens tornava plens

prec

no marxis

espera't
aviat arribarà la llibertat
i potser valdrà la pena

no marxis
espera't
ajuda'ns a defensar la llibertat
val la pena

el sentit de la vida

el sentit de la vida?

tu rai que has nascut mascle i blanc i llest
en un nord ric i amable
menges tres vegades al dia
si et ve de gust
només és gana quan vols estilitzar-te
sigui per agradar o per agradar-te

tries i menges i agrades i ets cobejat
què més vols?
que el privilegi sigui etern?
au! passa! 
tota la teva vida sencera
no és ni un un bri de segon de la infinita eternitat

i no
cap nanosegon de bondat

no val una eternitat de privilegi
no hi ha déu prou babau que t'ho bescanviï
per molt que siguis mascle i blanc i llest
i fill d'un nord ric i amable

biografia

la guerra que et va néixer

la gana que et va créixer
la por que et va viure
el silenci que t'eixordava
els sabres d'acer i esglai
les misses inacabables
l'amor que no sabies

el que no vas excitar
la generositat que no tenies
la saviesa reprimida
la buidor on treballaves
la família imprevisible
la màgia fallida
la malaltia convençuda
la mort decidida
i per fi

l'adéu 

trifolium

a l'atzar he obert

un dels llibres de la lleixa polsosa

d'ell han voleiat les assecades fulles

de trifolium de flor rosada
el que té més medecina que l'apotecari
han passat vint anys de la collita
ara són espectres bidimensionals

la mínima alenada
els ha escampat per la cambra

ja no son remei

ni per llevar aquesta melangia

que m'ha pertorbat la tarda

eternitat

quan comprengueu que l'eternitat
és innecessària com el sofriment

deixareu de sofrir

potser el cos us farà mal

però deixareu de sofrir

potser la mort us farà por

però la mirareu de cara

potser sentireu buida la vida 

però la mentida tampoc l'omple

quan comprengueu que l'eternitat
és innecessària com la mentida

només us quedarà viure

irreversible

hi ha dies de silencis tristos

de comiats irreversibles

amb riures juganers de canalla

inconsciències immortals d'adolescents

pèrdues plorades d'adults

la por crescuda dels grans

la vida enfilada a la tercera dimensió

contempla el vol irreversible del temps

agror

no patiu per mi

si les meves paraules sagnen

sé que em queden estones de felicitat

per viure

sé que la majoria

les aprofitaré
i les que no
quedarem com a fites de futur
-sense fites no hi ha futur-

encara em veig amb cor
de respondre preguntes molestes

encara em veig amb cor d'escriure

per escapçar silencis buits

la poesia és l'armari

on emmagatzemar l'agror

poder-lo tancar amb forrellat

i llençar la clau a la desmemòria
i fer-ho ara

abans no arribi la inconsciència

mar

no hi ha mal
que un bany de mar
no alleugereixi

hivern tou

aquells anys
que la llenya jeu tranquil·la al rebost
perquè l'hivern no es lleva
una calor estranya ens viu
als endins gaudim la bonança traïdora dels vents del sud
sense fums de xemeneies

només olors de cuines lentes
les rosades verdegen cereals sobtats
que creixen amb poca arrel i menys fruit
el ponent despietat els bleirà
mentre les pestes fan festes

en arbres desorientats

amb vestits de mil flors massa d'hora

és hivern de trasbals

tot sembla amable i viu
però qualsevol maltempsada ens farà llaga

i la diversitat se'ns morirà una mica més