el somni de la terra

flor i cactus

jordina orbañanos

oli sobre fusta

2016

I

viure en l'obsessió perfecte
de pintar i repintar i despintar

i tornar a pintar

II

que si el cactus és fort

es per la feblesa de la flor

si la flor és delicada
és per la ruditat del cactus

entens la tendresa de la flor
quan el cactus et fereix

el cactus es fa l'etern
la flor és efímera com un llamp

mentre el cactus creix
la flor ja és

mentre la flor fa música

el cactus és paraula 

poesia impossible

engrandir-nos

aprendre junts a envellir
saber-nos des de la imperfecció
reconèixer-nos ens els vells defectes novells
amarar amb tendresa la fermesa de jove
ablanir la ufanor fins a la humilitat
ser més de dignitat que d’orgull
ser feliços quan els silencis ens parlen
ser junts i incondicionals
renunciem a les mels noves
cada vegada més agres

saber-te imprescindible
de qui t'accepta com ets
tan imprescindible com l'aire

monosil·làbic d'amor

jo ja visc
si tinc
un tros de cel
un tros de mar
un tros de tu
res més

tinc por

tinc por
que no em conmogui la teva paraula
de no compendre el teu silenci

tinc por
de no saber ser teu
de no sentir-te dins
amb el batec d'un cor
que alena viure'ns junts

tinc por
d'atabalar-me amb brills absurds
de desorientar-me en dreceres desendreçades

que ens perdin

tinc por
de no saber conjugar el nosaltres
amb més generositat
que el meu yo de sempre

tinc por
de ser valent
només
en el món orfe de tu

braç

i ens hi posem en distància 
sabent que duem l’enyor dolça
d’aquells trossos d'abraçada
en els sacsons del meu cos
que just aprèn a lliurar-se't
lliure indefens de saviesa antiga
la que retia mecenatge a l'art 

si era braç de fona i pedra
per abatre goliats de paper

si era braç d'espasa absurda
per fer de croat feridor de sarraïns

si era braç de falç
per dallar els blats metàl·lics d’or

el que era braç
de fona
d'espasa
de dalla
l'has fet tendre i màgic
en cada abraçada que et té
se't lliure primerenc
i mesell a l'absurd del món

han prohibit

han prohibit el parlar de la terra

han prohibit parlar de la terra

han prohibit parlar a la terra

han prohibit parlar

han prohibit la terra

i nosaltres seguim amb la dolça desobediència de la dignitat

epifania

I

ahir era Reis
encara ressona el miserable discurs del Rei de bastons
botxí de raons que ni gasta ni entén
maneres medievals de ser i de viure
indiferent a la realitat
impermeable al patiment
de formes luxurioses i estúpides
nascut crescut i viscut
entre totes les corrupcions possibles
cap d'estat de la pitjor de les Espanyes fracassades

II

Espanya indigna de manaires lladres
de jutges prevaricadors que maten destins
de silencis que encobreixen feixisme
el que ens occí els avis
robats a les seves famílies
inhumats en vorals
per oblit de miserables

l'Espanya de feristeles de paper
de jutges bruts
que tots s'ho fallen a favor
d'exèrcits covards
que només saben vèncer el propi poble
de gent mesella
vençuda i empobrida
i que només sap ser silenci

III

no
no som d'aquesta Espanya
que ens posa lleis d'abús
que ens obliga a viure com indignes
a l'aliment de borbons d'odi
a pagar soldats sàdics

no
no som d'aquesta Espanya
que no ens perdona ser
ni ens perdona com som
que ens pren el que tenim
que ens manlleven el futur.