amollar-me a tu

amollar-me a tu

lliurar-m'hi de cor
deixar el magí aturat
i plorar amb tu tots els plors
negar-me de llàgrimes
fer-me sord al xivarri
que em vol distret
ablanir-me de caràcter
encegar-me per la brillantor
del teu cos

quan es desprenia de la muda
per deixar-hi el vellut humit
a pell nua
esgarrifada
el calfred que et tremola
ple de tota la por possible

amb un silenci balb pertot

i un fred absolut que ens desorienta

en la mort he après

la mentida de viure't perfecte

viure

ballant estridències

pertorbar amics
beure'ns la festa
que em sentin cor endins
escoltar-me'ls en la cridòria
explicant-nos les vides

i viure'ls per primera vegada
com si fos l'última

per si ho fos
per si ho
per si
per

plaers

no eren fàcils els dies
amb ires de mar i muntanyes
silencis que dallaven cuirs
perdíem raons sense explicar-les
de l'empatia en fèiem perdó
mai no ens el demanàvem

i amb la naturalitat dels respirs
cada nit ens trobava cara a cara
perdent-nos en la bogeria
de fer de cada por un nou plaer

 

depressió

i la vida se't fa ample
ja no la pots contenir

ni abraçar

ni abastar
tot són vores mal sargides
per on et vesa l'ànima a alenades
la tristor és companyia
i el silenci cicatriu
en res no s'avança
res no s'estima

res no es crea

i si de ric era insaciable

de pobre es consumeix a si mateix

com el caliu de la xemeneia
a punt de passar la nit 

més negra

més freda

més llarga
on la primavera hiberna
mentre l'hivern en fa feu
fins al darrer fum

llum

un raig de llum
travessa un horitzó de fusta
dibuixa una estranya bellesa
no t'enganyis
és la guerra de sempre

la que es fa de foc i mort

l'eterna guerra de sempre

llavor

viure la llavor closa en el futur
com a única esperança
amb la incertesa de si serà
llum de llibertat
o foscor de cobdícia

tardes greus

i les tardes greus
llargues com l'absència

d'un gener que traeix esperances
dins retrunyen els silencis
fora el vent boig de garbí
violenta el paisatge sense pietat
com reflex del plor de l'ànima
que dol i homenatja a mitges