Anna

I

a tu que saps ser com ets
amb una bellesa que ens aquieta
entre la llum de la lluna tènue
que ens celebrava lliures
albirava la imatge plàcida
d'aquell teu somriure
de franca naturalitat
de carícia sincera
quan els teus silencis
s'omplien d'expressions

II

a força de ser evito l'anihilament
a força d'estimar amago el desamor
a força de divertir transparento
la meva insulsa experiència
a força d'estar sencer i ple de tu
esquivo la meva solitud

III

si fos sencer
seria etern
si fos intens
seria teu
si el d'ara fos jo
el d'abans hagués fugit a terres ermes
enterrat en pols de sequeres bíbliques
avergonyit i exiliat de tu
ni desitjar-te hagués gosat
aquelles sofrides vanitats
rauen en la meva sòrdida feblesa
no sé més del que dic
i dic més del que sóc
poca i molt poca cosa
el llamp que enlluerna
però no permet llegir
ni dues lletres de l'epitafi

IV

aquell Llançà
que foragitava els seus poetes
què no havia de fer amb els seus intrusos?
aquell paisatge
al que li perdonàvem la tramuntana
per què no sabia evitar la bogeria?
tot plegat res
un soroll que eixorda indefens
un crit que mentia silencis

V

llegir-te en dues lletres de l'epitafi
viure't entre llàgrimes i records
oblidar memòries per extirpar el dolor

et seré

et seré en esforç per ser-te plaer
et seré la perseverança dels silencis
et seré la pau de totes les fresses 
et seré la quietud en les gatzares de festa
et seré recer d'alguns dels teus drames

et seré el tros de pau

que ens dibuixa l'entorn
i ens farà viure lliures.

hi ets

I

hi ets
a les rutines de cada dia
en els racons compartits
en les olors d'aquell mar salvatge
a la platja neta amb fressa de vent

el vent
sí el vent
aquell vent
que embogia la més serena de les serenors
que convertia el paradís en infern

no hi ets
fa dies que no hi ets
fa massa temps que només ets llunyania
llunyania infinita i irreversible
la llunyania que emboira els records
que naufraguen en realitats roents
m'adoloreix la buidor grisa del teu no ser-hi

II

faig que marxis
no puc acompanyar-te més
he de deixar de morir amb tu
he de perdre el dolor de pedra al pap
que em sagna
i tornar a respirar a pit ple
com quan ho fèiem junts
a pit ple
recordes?

hi ets
hi ets
hi ets
sempre hi ets

III

ara t'abraçaria amb un sol braç
i l'altre descabdellaria un a un
tots els rulls dels teus cabells
fins a descobrir totes les direccions
i a cada una fer-hi cau de cotó
per viure-hi recers tendres de velleses
i dedicar tardors a descobrir-te

preu de ser sol

jordina orbañanos

oli sobre fusta 2014

si solitud fos preu de llibertat

el pagaries?

em saps sencer

m'has vist d'enyors i amors

de silenci i de crits

m'has escoltat renecs i cants

rialles i llàgrimes

solitud

llibertat

vida

tot ho pagaria

tot

per un sol instant d'ella

ni que fos aliè de mi

el somni de la terra

flor i cactus

jordina orbañanos

oli sobre fusta

2016

I

viure en l'obsessió perfecte
de pintar i repintar i despintar

i tornar a pintar

II

que si el cactus és fort

es per la feblesa de la flor

si la flor és delicada
és per la ruditat del cactus

entens la tendresa de la flor
quan el cactus et fereix

el cactus es fa l'etern
la flor és efímera com un llamp

mentre el cactus creix
la flor ja és

mentre la flor fa música

el cactus és paraula 

poesia impossible

engrandir-nos

aprendre junts a envellir
saber-nos des de la imperfecció
reconèixer-nos ens els vells defectes novells
amarar amb tendresa la fermesa de jove
ablanir la ufanor fins a la humilitat
ser més de dignitat que d’orgull
ser feliços quan els silencis ens parlen
ser junts i incondicionals
renunciem a les mels noves
cada vegada més agres

saber-te imprescindible
de qui t'accepta com ets
tan imprescindible com l'aire

monosil·làbic d'amor

jo ja visc
si tinc
un tros de cel
un tros de mar
un tros de tu
res més