era un tenps

I

abans hi era
i era el temps
de llepada forta de felí

ara l'angoixa esquinça les nits soles
i la pateixo impotent 
amarat de suor freda

aquell panteix que delatava plaers
del temps de llepada forta de felí
ara només presagia finals

II

només per l'acidesa del teu sexe
recordo silencis d'esperança

ara el so de l'alè espanta els somnis

III

no t'enganyis estimar s'estima
amb mans pits i llengua
és així des que som biologia

IV

potser estimar
només és excusa de sexe
i parany de reproducció

Muriel

matí

avui és un dia de llàgrima tendra
som-hi i amb força
som d'una terra
que dels miracles em fa rutina

nit

a la fredor de la nit
dins la llar balba
l'esca encén el fogó
i l'escalf ens abraça
l'esca s'apaga
però el foc queda viu
i ens viu de certesa
ens ofrena el comfort
i més enllà l'esperança
de despertar lliures
en demà de fronteres
noves i netes

et devem una terra lliure

que només sigui nostra

de paper

de paper ser
de tinta viure't
omplir quaderns
de colors solans i obacs
i en distància
llegir-te i aprendre't
clarejar els trossos de dubte
corregir tots els errors
ser-te immaculat
enamorar-te
per ser el millor escrit
del millor poeta
de la llengua més bonica
per ser-te un jo
que no defugis mai més

colors

I

no respectar qui no et respecta.

no estimar qui no t'estima

no reconèixer qui no et reconeix.

no investir qui t'odia

II

hi ha massa colors a la vida
com perquè embruteu de negre
tots els blancs que us regala

ara sóc teu

I

sàpigues que ara sóc teu

només cal que em vulguis

potser demà em faig d'amant gelosa

i t'esquivo la mirada

refredo la carícia

o t'excuso la trobada

però ara sóc teu

només cal que em vulguis

II

quan jaguem junts

t'explicaré vides

quan permetis que dits i llengua

recorrin els racons prohibits

t'explicaré passats

hi ha agrors que només són possibles

amb boca de mel

hi ha mels que apaguen volcans

o saben perdonar pecats

sigueu

esteleu senyeres
emancipeu-vos
empreneu vol
qui no us vol lliures
no us vol
qui no us reconeix drets
us vol cap cots

#dissabtepoètic

nadala

a voltes em sento fum
sense abraçada que em prengui

tot és blau infinit inabastable
vertigen d'alçada sota els peus
angoixa de pedra dins del pit
el fred de dalt a baix de l'espinada
brando les mans al vent
buscant a qui donar-les
mentre defujo les que m'arriben
m'esforço en sentir-me Nadal
en ser compartit i lliure
taral·lejo velles cançons d'infància
i m'adono que els Nadals blaus
han vingut per conviure'm
amb el vertigen i l'angoixa
i aprendré ser feliç amb ells