portaveu

si verso no és per poeta
sinó per ànima d'anacoreta

no em busquis en els versos
deixa que els planys i rialles

del seus personatges

es banyin en la realitat

si ho fan amb l'art

que sigui amb de dansa d'aigua

i si fracassen deixa'ls negar-s'hi

permet-los l'anonimat

jo només els faig de portaveu
permet-me l'anonimat

conjugació

soc home blanc
gènere masculí
singularitat confirmada
conjugador d'indicatius
sense dubtes subjuntius
amb pocs i porucs imperatius
sens mentides condicionals
descregut de futurs intangibles

nit

sempre he descrit la nit
en termes de traïdoria
no per la fosca que amaga
sinó per la sensualitat que encén
i perquè quan el mati entra
fa com si res no hagués passat

pont d'en Gil

era sol enmig de tots

vam anar al pont d'en Gil

per veure pondre el sol

en l'ull mediterrani

amb silueta de Mallorca al fons

havia fet un dia net com una patena

però l'hora baixa es va llevar

en crepuscle de tel nebulós

va sortir d'enlloc i empal·lidí la posta

tots vam quedar badocs i resignats

en espectacle menys lluït que el desig

vàrem enfilar camí de tornada a Ciutadella

en corrua deprimida seguint ombres d'un sol

tapat encara per la traïdora meteorologia

al travessar el turó que ens feia d'esquena

va emergir en línia d'horitzó

una lluna plena immensa a tocar

gran com no la recordava enlloc

el foc de llevant que encenia la nit de ponent

amb esglai dels presents

que no vam saber sufocar el crit

calze d'or de litúrgic i atàvic

rere la suau estela de pujols carenats

les pedres punyents

ens descobrien mal calçats

i ens ferien pas a pas

totes i cadascuna

de les estacions del camí

processó de tornada penitent 

aquella atmosfera dolça

se sentia ingràvida

i convidava en un vol lliure

que no vaig gosar de fer

llum

I

tot rau allà
en l'etern homenatge
d'aquell ésser de llum
que la mort prematura
omplí de silenci

des d'allà
dibuixo memòries lluïdes
esculpeixo vivències plenes
amb la llibertat que em dona
el maleït protagonisme
de qui t'escriu l'elegia
sens poder glossar-la

en el panegíric

II

no et visc a les nits

ni entre somnis
els dies de llum només són
trobades per racons oblidats
de quan els passejàvem amants
ara tu ja ets absent
i els paisatges es fonen a poc a poc

comiat

no vàrem fer el passeig de mar
que tant havíem comentat
després tot va quedar per fer
aquella costa urbana et va abraçar
com sempre t'han fet

les geografies que has adoptat

jo restava estrany
en aquell immens mar artificial
desorientat per la llunyania del cau

esporuguit per la meva biografia

en què els mars sempre m'han traït

llucaves amb més desig que força
flories amb vulnerable suficiència
el ritme de vida et va decaure
però vas aprendre'l a viure
i sense mi ja no calien explicacions

bondat

no goso parlar de la malesa de la gent
quan soc a casa
a la fosca de la nit
en el silenci de la poc pietosa soledat
tinc somnis bruts
desitjos impropis
si no els llevo al matí amb mi
és més per covardia que per bondat