lluny no et sé estimar

en no ser-hi
no et sé veure absent
el perfum no t'evoca
les carícies m’esgarrapen
cap silenci explica les teves mudeses
i s’amorteix la passió de viure't

lluny no et ser estimar

en no ser-hi
s’encenen totes les pors i els dubtes
la vida s’alenteix insensible
les velles ferides llagrimegen sang nova
no sé respirar l’aire pur
el que no és enrarit de tu

en no ser-hi
sóc la por de no sentir-te
no em calen ulls que no et veuen
i repudio el cos si no et pertany
no et sé estimar de lluny

dol

en els esboirats dies evoco

la pèrdua irreversible

i ploro la foscor plena

de carícies d'absència nues

el teu cos tendre i cobejat

estellat entre les pedres

d'escullera que esbudella

des d'on omple de sang el mar

no hi ha prou cel per contenir-te

ni prou dolor per homenatjar-te

provisional

haver-me de fer a diari

amb la pell llisa de vida

que imita el còdol de torrent

tot passa massa de pressa

el present se’m perd a raig

com si el vulgues prendre

amb dits de fum

ja fa massa anys

que no en tinc trenta

i cada vegada m’espanta més

la provisionalitat

aquells destins itinerants

on perdo trossos de mi

i m’esquerda el caràcter

i m’agreix el regal de vida

tot es diferent avui

l’ahir mai no serveix

cerco traces de rutina

que m’afermin infal·lible

enmig del miratge

donaria vida per la vida certa

previsible a cada pas

de seguretat servada

i emocions arrecerades

segueixo condemnat a mantenir

l’alerta de vigília eterna

amb taciturnitat obligada

a cau de llunes noves

com quan érem salvatges

hi ha dolçors que omplen vides

hi ha tempestes que vengen sequeres
i els erms rebroten a balquena
miríades de fruits esperancen futurs
que ompliran els cellers d’hivern
en groguejar les flors als camps
fa que brollin somriures amples

hi ha moments que desvetllen segles
històries que saben prendre el destí
llibertats que arraconen feixismes

hi ha amors que ensenyen a estimar
mars d’estels infinits en són escenari
de les sals de metalls nobles
que coloren els artificis de soroll
i fan que qualsevol deliri sigui cert
i l’al·lucinació una manera d’art
com cada una de les aurores boreals
als avorrits aguaitadors d’infinits
els raja una fina lluentor als ulls
presumeixen nafres que honoren
els seus triomfs en guerres atàviques
els més joves llueixen vestits de setí
oloren colònia que olora primavera
i desvetllen les enveges en passar
només perquè tenen l’amor que estima

hi ha avis eterns que escolten i garlen
amb la cantarella fresca de la font
asseguts al pedrís d’obaga a la plaça l’església
esperen com si no calgués fer res més

hi ha lletres que reparteixen noves
en sobres blancs franquejats de segells
que commemoren diades absurdes
algunes porten felicitats diferides
i perfums plens d’obscenitat

hi ha dolçors que omplen vides
i no hi ha mort que les dissimuli

 

//*// Catalunya

l'hem estimada presonera
l'estimarem lliure
l'hem estimada aliena
l'estimarem pròpia
l'hem estimada beata
l'estimarem impura

via catalana després b

hi era i hi vaig ser

insignificant i  imprescindible

entre miríades immenses

amb les pells eriçades

les emocions contingudes

en despendre's les llàgrimes captives

es van saber riu per la munió

es van saber mar pel destí

hi era i hi vaig ser

sota l’ombra estelada

amb tots els iguals i diferents

amb una passió comuna

i l'orgull de pàtria prohibida
avergonyits pels dubtes d'abans

consternats per l’èxit d'ara

aquell dia vam deixar de ser seus

no ens havien merescut mai
fou una tarda de déus

vàrem anar-hi gent

hi vam trobar poble

i vam sortir-ne estat
i els infants amb els signes propis
jugaven distrets al somni
començava el primer dia
d'una vida nova i immensa 

disculpa

ara sé que no hi ha paraula
que tapi el teu silenci
que cap llum brillarà
la foscor amb què et sento
com tampoc hi ha disculpa
capaç de fer-te confiada
potser res no et torna
i ho visc amb vertigen

s'esvaeix la mirada d'or
que no m'explica passat
i acomiada fastos i festes

em faig por de ser com sóc
perquè sense saber-ho
t'he fet sentir dolor