dolor

és tant dolor
que escup totes les felicitats viscudes

guerra

tots ells van deixar la vida
en aquell immens camp de seqüeles
l'espetec del llamp va enlluernar l'horitzó
la línia del cel eren cares de por i cendres

la sang corria pels recs
fent malbé els sembrats

els estels reposaven convulsos
precipitant-se en el forat negre
enfilats en filera de mort
i sabien que faltava tota una guerra per col·lapsar
ni dins ni fora quedava vida

mirant-s'ho
els senyors van deixar la taula
per anar a fer un cafè

ressuscitar-te

aplegar les molècules que et feien

refer-te

en tota la meravellosa imperfecció
que eres

tornar-te a viure
ni que sigui el darrer segon de la meva vida
que deixo sencera com a penyora

vanitat

arreglar el món
al menys intentar-ho
però amb només una vida faig curt
i a voltes vaig en direcció contrària

lletrejo

lletrejo el teu nom fins a encertar-lo

i quan me'n surto en faig elogi de per vida

l'enfilo a l'altar dels meus immortals

dels que envejo supervivències

dels que admiro d'amagat

i els confesso vanitats i pecats

superstició

I

hi ha la possibilitat que tot sigui mentida

un miratge

una de les moltes pseudociències

que compren ànimes febles

en mercats desconeguts

tanmateix albira esperances

a gent que les havia perdudes

gent que prefereix el dubte a res

gent que no donen la vida per perduda

mentre hi són

que s'hi aferren com si fos tot el que tenen

II

no

no crec en mites

ni deus

ni bruixots

ni xamans

la vida és massa seriosa

per deixar-la en mans de la superstició

III

qui sóc jo per fer de savi?

la mort és massa irreversible

com per robar esperances

la vida massa excitant

com per no tenir-les

enyor

enyoro

    cada petó que no vam fer

    cada abraçada que no ens va estrènyer

    cada silenci que no vam escoltar

    cada llàgrima que no vam eixugar

    cada somriure que ens va trobar distrets

    cada riure que ens va veure d'esquena

    cada il·lusió que no vam gosar fer