en aquell raval de ciutat
de sutge i de verí
els que només hi érem
moríem a poc a poc
els que hi treballaven
morien més lleugers
tots plegats moríem
en silenci burgès i gasiu
teníem poca esma
i menys saviesa
per fer pagar més car
el preu de les nostres vides
van venir els sindicats
i himnes de cantants nous
tot va prendre un color
més roig i no tan gris
res no era com abans
la mort de tots es va alentir
però no vam ser feliços
faltaven encara anys
perquè el color de la vida
fos més verd i blau
i perquè la mort de tots
fos quan tocava
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.