que no t'enganyin

que no t'enganyin
enveges
gelosies
desmemòries
tu i jo
ens vam estimar
com si no hi hagués demà
com una llarga i dolça lluna de mel

que no t'enganyin
crítics
perfectes
escèptics
tu i jo
ens vàrem estimar
amb saviesa madura
i adolescència incondicional

pres d'amor

pres d'amor sóc
i en presó de marbre espero
trencar tots els silencis que ens separen
i recórrer totes les distàncies
que distreuen les nostres felicitats

és la foscor màgica
aquella que d'amagat
ens durà el nou dia

bon dia

vaig aixecant

el dia d'hora

per no deixar

que cap minut

quedi segon

Asens i tants altres

hi haurà el dia gris

que aquest poder

que mai no ha estat teu

t'oblidarà

res de nou

com quan el pastor

oblida aquella bèstia
que va ajudar a parir
i ara resta cap per avall
escorxada
dessagnant la vida

el palau de marbres

es buidarà de tu

t'engegarà en aquella casa

d'història intranscendent

amb aquella quotidiana cuina

amb prou feines

hi cabies tu i ningú més

el barri et rebrà

mirant-te de reüll

res no serà com abans

tot serà representació

els amics fets a palau

et seran papiroflèxia

de tant en tant

alguna trucada

et demanaran un consell

i te'n donaran tres

per seguit fent

que en saben més que tu

només sabien no dubtar

era tanta la seva ignorància
que no dubtaven mai

molts vells amics de sempre

et creuran traïdor

perquè no els has dut la utopia

altres et veuran en pedestal

incapaços de despullar-te del personatge

la timidesa els mantindrà a ratlla

tou

ser tendre
suau
tou
miratge de diamant
trencar-me per una fotografia
commoure'm en un vers
una música de calfred
que em fibla l'espinada
com un llamp

d'amagat et ploro
tota tu sencera
amb un jo perdut que t'ha perdut
no et sap ser homenatge
que a poc a poc
oblida recordar-te

tu i jo

tu i jo

i els carrers anònims de barris dormitoris

i les autopistes farcides de cotxes atrafegats

i els fums i sutges que ens enverinen

i la pols malalta que amaga el dia

i els arbres desfullats de sequera de juliol

i els no espais eterns de trànsits anònims

i els supermercats infinits d’ofertes de paper

i la societat líquida que ens muta a diari

i les xarxes que ens menteixen la soledat

i les excuses feixistes per conculcar drets

i mascles que fugen de mares monoparentals

i fills obligats a ser-ho fins a vells

i places dormitoris d'espontanis sense sostre

i el formigó armat i quitrà que ens limita pertot

i vells aferrats a una vida oblidada

i joves eixordats per músiques estridents

i dones estrangeres mercadejant sexe brut

i reis delinqüents i sàdics posats per dictadors

i capellans que tocaven nens o callaven

i treballadors esclaus de sous paupèrrims

i vestits que deixen nues les adolescents

i les guerres de tots els móns

i els focs que cremen continents

ens farem feliços

testament vital

doneu-me un cel ample i amable
blau
d'aquell color dels ulls que semblen sincers
deixeu-me recollir els trossos de mi
que la vida m'ha anat perdent

i quan se m'amagui la darrera identitat del record
oblideu-me també
abandoneu el meu cos en la introspecció de les nits
que només us evoqui en un silenci
en un d'aquells silencis
que en vida
tantes vegades vaig trencar
amb més sornegueria que tendresa

només vivim mentre som
només és vida si som capaços

quan em quedi el cos orfe d'ànima
i el meu record buit de memòria
i en mirar enrere no reconegui cap petjada
apagueu-me la flama
i doneu la meva darrera renda
a qui hagi tingut el valor de fer-ho
no em sentiu pena
ni cal
ni la mereixo
porto massa vides a l'esquena
amb més sornegueria que tendresa