saber

I

he intentat massa vegades
omplir la nit sense tu

de la litúrgia dels fracassos

te n'he fet homenatge

II

si tu hi ets
jo hi seré
si tu no hi ets
jo no hi seré
ara ets en el perfil de les meves indecisions

III

la terra és d'aquell pastor

d'aquell senglar d'aquell cabirol
la que s'enfila per les muntanyes és d'aquell isard

la que s'albira des del cel és d'aquell falcó
la resta només som depredadors

IV

al fons
la lluna transita la nit
al ritme que oblidem els somnis

i mai no és ahir

i cada vegada queden menys demàs

els dies suaus passen sense fressa

amb un contundent silenci irreversible

V

no sé estimar
no en vaig saber quan era sencer
els trossos que queden de mi

són incapaços d'aprendre'n
no sé viure sense estimar-te

VI

sento com si la malaltia m'explorés
com si m'aprengués
per saber com fer-me
amb el mínim esforç necessari

tot el mal possible

VII

saps?
aquí baix intento refer

les fites fetes plegats
massa solemnes per a tanta humilitat
segueixen eternes com sempre
i difícils com mai
amarat de llàgrimes
petit covard prescindible
cada vegada més arraulit

tu en recent llunyania
has arribat al nord que ens feia eterns
on no t'abasto
des del meu infern en vida

pastera

la satisfacció 

encetar la seguretat del port desconegut

després de solcar el mar insensible

la tristor

recordar la infinitat d'intents
adobant el mar insensible

fer el mar culpable no ens fa innocents

bivac

ajaguts junts
amb foc de camp

que ens dibuixava l'estança 

projecta ombres tremoloses
sobre arbres de boscos propers
i un fum fonedís ens fa de sostre

adolescència encetada
cada respir ens robava una carícia
se'ns eriçava la pell d'amagat

i vam deixar-nos fer
rere plaers desconeguts

recorríem racons del cos

amb mesura de llengua i petons

i de dits maldestres

sorgien atàviques savieses

la nit en fou còmplice
de fer-nos adults de cop
el fum apagat

va deixar el sostre de celístia

de fons una olor de boix
discreta com el silenci

a l'ombra d'un sifó

a l'ombra d'un sifó
respiro la vida
el carbònic em reviscola
sense deixar-me prou mut

com per callar el somni
sense ser prou ver

com el verb conferenciant
ni prou àpat

per ser dinar
ni prou solemne

per celebrar

a l'ombra d'un sifó
respiro la vida que puc

una salutació a un petit restaurant de Sant Pol

terraplanistes

crec cec
que saber no és creure
sé cec
que creure no és saber

religions
supersticions
mites
cants de sirena amagats en cues de llop
a la cacera de ramats de xais ufans
ignorants i orgullosos
no pensen són pinso

tard

ja que arribo massa tard

per presumir

permeteu-me el privilegi
de no haver-me d'amagar

oblit

te'ns fas imprescindible com el temps
sòlida com l'espai

però ara lluites la memòria
que cada vegada és més dubte
els paisatges se t'esvaeixen
com les petjades a la platja
esborrades per l'onatge
quan gires per buscar-les
no hi són
et preguntes si tot fou mentida
si tota tu ets fonedissa
si la propera onada t'esborrarà
sencera

no hi sabrem ser sense tu

i plorem pel dia que ens dubtaràs