cançó

avui si fa sol

ahir re mi

demà do la

districte financer

una vegada vaig viure

un paisatge artificial
amb edificis d'acer i vidre
prou alts com per allunyar
ombres sobre les voreres
però no prou com per amagar
les cobertes escairades

tot estava reticulat

per canals formigonats
amb aigua quieta i fonda
voreres amples
i ponts que relligaven illes

en aquelles aigües asèptiques
estranyament netes

una fotja despistada
feia de vestigi de natura

era diumenge a la tarda
l'aire era de silenci litúrgic
no hi havia res ni ningú
un escenari sense escena
un teatre sense actors

no entenia tanta construcció
esforços faraònics

d'arquitectes i enginyers

d'oficis i manobres

un exèrcit tangible fent

impersonalitats piramidals

no entenia aquella buidor
no la vaig entendre
no l'entenc ara
no cal entendre-la

segurament el dilluns

hi va tornar la sang

amb tots els pecats del món

no ho sé jo ja no hi era

vèncer

èxit del plany

vençut amb dissort
amb l'esguard cert
de qui per mirar
abranda el sol
i omple el mar

aguaito el silenci
mesquí de l'odi
torno a l'esguard

faig un crit encès i viu
el silenci s'esvaeix
com el fum a la tempesta
el crit fa del dissort victòria
la lluita fuig lluny

per vèncer no cal morir
per morir no cal lluitar

juliol de 1987

tres moments encadenats

un

camino camí avall
camí de casa

camí del tren
que m'hi durà
camí a les muntanyes
lluny del mar i de l'amor

dos

amb el pensament al cap
i la mà al telèfon

truco
hola estàs sola?

tres

ara a casa seva

compartint tendreses

dol

em dol
l'amor
perdut
per l'acte
impur

refer-se

va mirar amb tendresa

l'horitzó de destí agre
i en un racó hi va
descobrir una dolçor nova
la felicitat li tornava
i aquesta vegada
li sortia de dins

passat

jo vinc d'una època
en què els botons queien

les butxaques es foradaven
les cremalleres es passaven
els cordons de les sabates

es trencaven
les xarxes eren de pescar
les preguntes difícils de fer
les respostes difícils de trobar

com perquè vinguin
nostàlgics ignorants
a lloar-me temps passats

còdol

sóc mac de codolar

on la molsa no s'hi fa
de pell suau i cos ferm
amb vocació d'etern

no perdeu la corda
que sent com sóc
en tinc per estona

ni divertit soc

ni divertir sé
no és feina meva

sóc de res no fer

si m'estic quiet
sóc a la tartera
és quan em moc
que sóc a la llera

l'aigua del riu
em vol dur al mar
persistent va tirant
a poc a poc fa via
amb mi tot es mou
a ritme de geologia

però un bon dia

no sabreu com

seré fent platja

i prenent el sol

paisatges

E

el mantell de la nit
es posarà a poc a poc
apagarà el color
blau fred de la tarda

M

massa tard pel passeig
aviat serà fosca nit
dintre recer d'estufa
fora la lluna buida
prefereixo un dins 

amb plenituds en olor
de llenya cremada

A

a les llargues passejades
dels freds matins d'hivern
crec hi ets i t'estimo en l'absència
ho allargo fins que
exhaust arribo

sol arreu

S

sovint em trobo
estimant-te en l'aire fresc
d'un mati assolellat
mentre ploro
les distàncies i els temps
que ens separen

M

la primavera fa via

juny arriba
m'he quedat pal plantat i absort

veient

una immensa lluna plena de llevant

sagnant a l'horitzó

Susqueda

una sortida de caiac

per solcar el pantà
que abeura la ciutat
de ben segur també
estimar-se entre aigües
un bon dia clar i net
ben d'hora per aprofitar
és mes de setembre
l'escena queda suspesa
enmig d'una calor
humida i suada
no responen missatges
hi ha qui ha sentit trets
a poc a poc es desperta
una cerca tranquil·la
la tarda passa buida
tot es va neguitejant
arribada la nit fosca
l'esperança es fa por
la celístia olora a mort
els dimonis fan cau
arriba el matí núvol
i el pitjor ja sura a l'aire
els destí els canvia
l'amor per la mort
sense causa ni motiu
el pantà de fang
porta olor de sang
no hi ha testimonis
ni assassins ni proves
sols dos flors de vida
silenciades d'arrel
tres dies després
negada dins de l'aigua
troben la furgoneta
encara dies després
troben tots dos cossos
el forense certifica
que fou arma de foc
ella tenia un tret al cap
ell quatre forats pertot
un que per allà pescava
és prou fosc i sospitós
la llibertat li manlleven
la policia el fa assassí
motius no els en falten

molts anys abans

no se'n va poder estar

de matar la pròpia dona

però ni saben ni proven
i quasi un any després
l'han de deixar lliure
la llibertat del presumpte
tira sal a la ferida
si viure un assassinat

no es pot dir viure
l'absència d'assassí
encara ho fa més turment
ara plorem per dos joves
amb llurs possibles segats

i un assassí tan absurd
com boig que no trobem
encara vuit anys després

si vols

si em vols em tindràs sincer i sencer 

com d'acer

sense fissures

si no em vols et seré fonedís

com el somni de la nit passada

si vols podem ser amics

no demano gran cosa a un amic

només que ho sigui

poetades

els poetes dolents
no escriuen ni millor ni pitjor
escriuen indiferent

la poesia no està en qui escriu
sinó en qui llegeix

suposo que és art

però si una poesia és impossible 

és art a part

m'aparto de la poesia

que no sap tocar un tros de real

per petit que sigui

si només és deliri de poeta

tornarà boig al lector

la lectura serà insana 

no ha estat somni

no
no ha estat somni

t'he tingut entre els meus braços

t'he mesurat sencera

sense deixar racó per aprendre

no

no ha estat somni
t'he escoltat totes les paraules

t'he sentit sencera

sense deixar racó per comprendre

sí i no -2013-

sí

entenc que ets tu
perquè no sabré prescindir de tu

quan estic amb tu
em multiplico per infinit
i l'univers és la llar dels possibles

vull recuperar
totes les hores esmerçades
en aquella terra erma
que no ens ha donat fruit
només per besar-te-les
per recórrer-te sencera
entre estremiments i calfreds
m’entrellaçaré amb els teus somnis
i recosiré felicitats noves.

destriar-te entre el brogit
i saber-te amor.

te la mires de reüll sense que s'adoni
admirant-la.

sé que som el regal que ens mereixem

et veig surant un ball
sobre els blats tendres
que el vent de primavera pentina

aquí amb tu
fent de la monotonia
la serena festa de cada dia

no hi ha distància més gran

no

no hi ha distància més gran
que la que t'oblida

sempre et deuré el darrer homenatge
que no he estat prou creatiu per fer-te

a vegades et penso fort
fins a fer-te corpòria
present
t'investeixo d'una eternitat propera
que la llàgrima real esvaeix.

de càstig per fer poesia de dol
em queda no poder evocar
la felicitat viscuda

sense tu
les platges se m'assequen
se m'aplanen les muntanyes
els rius resten quiets sense mar
només hi ha nit en els paisatges
la foscor els desfigura

en homenatge i record teu
em comporto
com si tingués por de ser feliç
com quan érem imparables

creieu-me quan us dic
que les morts prematures
dolen vides senceres

a diari em besava
com si fos l’adeu definitiu

quinze silencis

N

no sé què dir-te
m'estic al teu costat
mirant-te
sentint-te
aprenent-te
en un silenci caut
que espera un contacte tendre

E

eren incapaços de conversar
només eren dos homes

i no hi havia cap dona

que els donés els arguments.

L

l'hagueren conegut

pels seus reconeguts silencis

però no el van sentir.

T

tenia una manera de ser silenci que feria

E

era tan pobre que estava sol

les seves paraules no tenien valor

només perquè ningú no les escoltava

A

allargues el silenci fins a la crueltat

R

recordes

quan les paraules amagaven pensaments

ens els fèiem saber amb silencis expressius

Q

qualsevol dels teus silencis

escriu tota la literatura del món

E

escriure el silenci amb faltes d'ortografia

E

escric 

en una sola paraula hi caben infinits silencis

llegeixo

un silenci entre la infinitat de silencis

pregunto 

és possible escoltar un silenci

A

aquell silenci explicava més coses

de les que volia escoltar

de les que podia escoltar

F

fer-me la idea de tu

en el silenci de les lletres que et descriuen

sense alè ni olor

en la cega absència que ens condemna

C

cada silenci diu una cosa diferent

a cada silenci escolto una cosa diferent

S

segueixo caminant a les palpentes

sense tu

desorientat

d'esma

busco vestigis de vida pels racons

per enyorar-te te enyoro els silencis

L

Les campanades transiten

per horitzons endreçats

que els udols dels gossos desgavellen

D

desenganyeu-vos

potser no tenia res a dir

amics

en una nit

cinc desconeguts

es fan amics

i se'ls fa de dia

jazz

el trompetista deixa la trompeta
i canta amb veu d'Armstrong
quan torna la trompeta
sona majestàtica i honesta
monarquies al marge

la contrabaix avui és ella
passa poc
segueix el ritme tan discreta
com imprescindible

em pregunto
quina mena de psicologia complexa
i necessària s'ha de tenir
per aprendre a tocar el contrabaix

la guitarra respectuosa i respectada
avui brilla menys del normal
ens té mal acostumats
no passa d'acord de transparències

el clarinet més que sonar balla

la bateria
reprimida com un nen petit
acompanya al contrabaix
i fan un passeig per la sala

el saxo refila poesia de regust tràgic
fa de cantant prodigiosa
negre i grassa
enrogallada pels esperits
amb tot el públic plorant-la

van i tornen de l'escenari
com si interpretessin un vodevil

semblen les cançons de sempre
però jo sóc cada vegada el diferent

veig el jazz com una música honesta
sense ostentació
de virtuosisme quotidià

depressió

del sostre queia un llum led

de poca intensitat i baix consum
deixava l'habitació plena d'ombres
la taula era un desgavell de papers
sense cap sentit ni 'ordre
tot era testimoni d'astènia 
la malaltia desacomplexada
treia el nas per un racó discret
d'una personalitat fins ara presta
i que ara tot ho ajornava

al fons el llit desfet
tenia llençols tacats de records

el tamariu de Grifeu

a cala Grifeu m'he banyat

he trobat l'absència de Palau Fabre

que va haver de buscar al sud

el que aquell nord li va negar

a cala Grifeu m'he arrecerat

de l'implacable sol d'agost 

sota el seu tamariu noble
del braç de l'Anna Gifreu

tot plegat passà al Llançà

de paisatges que pequen venials

i on les absències són mortals

https://www.visitllanca.cat/ca/patrimoni/descobreix-llanca/tamariu-de-grifeu/

conte

després del casament

el príncep blau esdevingué ogre

després de néixer el segon fill 

parava poc per casa 

la princesa agraïa que no hi anés

evitava les greus baralles

de violència i alcohol

errem

errem per senderes llòbregues

d'humitats i molses tendres
camí del sol i llibertat
amb posat de dubtós destí
sense saber a on ni com

només amb la certesa

que sense ella

en diem vida però no ho és

núvol

hi ha una núvol de fum

que amaga la ciutat
el tren el travessa

sense parar-hi atenció
l'únic que el pot veure i no el mira 

és el maquinista
té massa feina

de quotidianitat i automatismes
com per pensar en l'aire que respira
per no pensar no pensa 

ni l'embotit que omple 

el seu entrepà de cada dia
allà dins

a la ciutat

el verí fumat

manlleva vides i temps de vida

el maquinista sense adonar-se

intenta respirar fluix
participa de la inconsciència
de la miríada de cotxes impersonals

que entren i surten del núvol

i que no veuen cap núvol

perquè el núvol son ells

déu

déu és ateu 

cap déu que ho fos

podria creure en si mateix

massa assassinats 

en nom seu
munt de sacrificis 

per plaure'l
eternes litúrgies

per venerar-lo
recurrents oracions 

absurdament resades

patiments extrems

per justificar-ne l'obra

ni a Sodoma i Gomorra 

les coses anaven pitjor

potser fou déu mateix

qui va quedar pres

en estàtua de sal

tros de tu

la perfecció és aquell tros de tu

que eclipsa tardes de silenci
allà on construïm la felicitat comuna
entre tots goigs i joies compartits
per sobre del errors que amaguem

surfejant les dificultats del conviure

comiat

petons absents

carícies fredes
paraules obagues
amor esvaït
solitud estranya
mal innoble
enyor frustrat
passat absurd
vas marxar
que encara hi eres

amic

era massa amic per viure'n sense

era massa amor per viure'l mort
era massa record per només enyor
era massa dolor per tant dol

piga

era la piga

la fita
on posar
tots els petons possibles

i la por d'esborrar a petons la piga
i de perdre la fita
i perdre tots els petons possibles

i perdre's ells

vint-i-nou

el món de les finances

cada vegada més
posa preu a coses
que no tenen valor
i ho paga amb bitcoins
que ningú no es creu
són negocis piramidals
on pocs multipliquen
i molts s'empobreixen
són castells de naips
d'aparença infinita
i fragilitat extrema
ves que en quatre anys
no torni un vint-i-nou

fora i dins II

fora ja és de dia

dins encara és de nit

fora el sol clareja
i la fotosíntesi treballa
dins hi ha boira i dubte
fa olor rància i suada

fora la piuladissa desvetlla
dins el silenci eixorda

fora l'herba és humida
dins l'aire és paper de vidre

fora la ciència venç
dins la religió marceix

fora hi ha tots els tangibles
endreçats i per servir
dins les metafísiques atàviques
discuteixen converses buides

fora la vida ets tu

dins soc jo mort en vida

política

el comunisme s'ha guanyat

un sepulcre d'acer a la història

el feixisme també
però hom té la sensació

que el comunisme no tornarà
i el feixisme no ha marxat

aprenc

aprenc a sentir el món
des de la teva mirada
comprendre els perquès
de colors que no sé veure
parlar idiomes poc usats
que m'amaguen metàfores
contar les històries només
relligant records amables
oblidar pèrdues i dols
degustar plats estranys
de restaurants absurds
viure un món de setmanes
plenes de diumenges
mirar de biaix per ser feliç

clima

uns hiverns tous que s'escurcen

amb poques neus fetes de nata
els estius roents que mai s'acaben
ens abranden els boscos
i les cases que s'hi amaguen
tot és un punt final silent
amb un horitzó d'etern oblit
sense arqueòlegs que ens estudiïn
passarem de ser com déus a res
la bellesa d'aquell món blau
assassinat per un de suïcidi gris
quedarà en un ínfim bri de pols
invisible al sentit comú
un petit error enmig d'univers

de dimensions descomunals 

tren

en el tren meu de cada dia

a dissort de l'eterna impuntualitat
quan arriba fem festa grossa
si  per atzar arriba a l'hora

parlem de miracle i plens de goig
venerem déus efímers
-amb ofrenes sacrificis litúrgies-
que per dissort

no se substancien a l'endemà

espès

espien
els espies
espais
espaiats
pels espills
d'un espirall
en espiral

pobre

fas cap a la ciutat rica

sent pobre com el silenci
deixat
brut
afamat
demanes ajuda
els progres de la ciutat rica
et daran menjar fosc
mentre et preguntaran
sí votes l'extrema dreta
no els ho culpis
volen creure't beneit
per pobre
la seva presumpte saviesa
els farà indemnes
no seran tu
no seran com tu
com si hi tingués res a veure
la gana de dies
no et donarà marge de conversa
els deixaràs dir
menjaràs com si no hi hagués demà
les maneres adustes
els confirmarà la teva beneiteria
i et deixaran fer i t'aviaran
sorneguer i silent recordaràs
Víctor Hugo que deia no sé què
del paradís dels rics
fet sobre l'infern dels pobres
els agraïres la menja
amb tota la humilitat possible

i seguiràs més fort a la cerca
del teu paradís sense infern

vam ser

vam ser molt feliços

però no li ho diguérem a ningú

era cosa nostra

transcendència

potser només potser
estimem tant els nostres
que fem la guerra per ells
ens vengem del seu dolor
de la seva destrucció o mort
fent que els altres en pateixin tant o més

ni que sigui multiplicant partiments
estimem tant els nostres
que no ens queda altra que odiar els altres

els nostres són el nostre ADN
la química de la nostra supervivència
no hi ha altra transcendència possible

priorat

i en aquestes hores tardanes

el vi t'explica el que no goso
no ens facis gaire cas
ni a mi ni al vi
entre tots dos fem
al fatxenda etílic
que no se sap explicar
que demà no recordarà
acompanya'ns
no et farà mal
ajudat amb un glop ple
suma't a la festa
i mirem què passa
aquest vi és ben priorat
t'endolcirà la gola
t'ennegrirà l'ànima
amb negror pura
res a veure amb pecats
ni inquisicions mesquines

goigs

I

no
no ha estat cap somni
t'he tingut entre els meus braços
i t'he mesurat sencera
sense deixar cap racó per aprendre't

II

sí
la felicitat és saber-te suada per mi

III

el meu malson és
somiar que tu i jo
només som dos éssers adults
buscant el mateix
i ho trobem sense trobar-nos

IV

què vols que fem?

ens veiem o ens enyorem?

V

sol a casa

bado pels racons

amb el regust

de la teva mel als llavis

de primaveres i vides

I

dies de prat d'olor de mel

i tota la paleta de colors possibles.

II

es guarda el verd

dins de la fusta morta 

la primavera l'esclata

és vida o potser màgia

III

avui fa un ponent sec 

que clareja les boires

i deixa el paisatge retallat

per horitzons de vidre

IV

la primavera és una bogeria 

amb excusa meteorològica

V

per viure't plena t'ofereixo

un ram de flors salvatges

del prat de primavera

el que trobes a mig camí

entre les nostres cases

t'ofreno un ram de seducció

VI

el mantell de la nit es posarà

a poc a poc

apagant el color blau fred

de la tarda tramuntanada

VII

m'he quedat pal plantat

veient el part

d'una immensa lluna de sang

a l'horitzó de llevant.

VIII

marxo a caminar
seguiré la llera de dos rius
canviaré de comarca
o bé driblaré la pluja 

o bé m'amararà

sec o xop et trobaré

camino ferm

seguint el camí del sol

amb la seguretat d'arribar

abans que no es faci de nit

la primavera allarga els dies

i la foscor s'espera

incident

retingut en el tren

fora un desert de gel
de magnituds bíbliques
dintre el fred s'escola
per racons invisibles
el terra és blanc balb
el cel és blau àrtic
amb un sol ineficaç
el fred ens atansa a tots
som esfera d'humanitat
que prega per sobreviure
els rescats triguen massa
no serà fàcil que arribin
ni que ens salvin a tots

potser no hi ha demà

santuari

la finestra mig oberta

arraconarà un raig de llum
que il·luminarà just el seu retrat
hi farà d'altar improvisat
en aquella hora del dia
d'aquell dia de l'any
amb permís dels núvols

que no ho ombregin

i de la lluna no ho eclipsi
hi seràs badoc com sempre
recitaràs el prec de memòria
i en la pols de l'estança
s'hi projectarà la seva imatge
com un holograma primitiu

interestel·lar

la nova nau corria més

amb només deu anys de viatge

el fill atrapà el pare

que havia salpat en feia vint 
vint anys solcant el buit

sense saber res de ningú

es dirigia cap a Andròmeda

a la velocitat de la llum

a la velocitat de la incomunicació
a la cerca de móns possibles

les logístiques i explicacions duren poc
tots dos abandonen la nau vella
per seguir el viatge plegats

la nau nova els era garantia
pare i fill 

tindrien molt de temps per parlar
i dues vides per explicar-se

notari

mentre el notari anotava el testament

el client s'anava omplint de mort

trair

I

la teva explicació
són preguntes toves
respostes a mitges
t'escolto badoc
amb la por que si no s'ho faig
marxaràs de mi
ja no tinc més dignitat
que la que viu amb tu

se m'ha erosionat el que era
m'he desprès de mi
i tot jo només sóc feblesa

a part iguals amb egoisme

quin mal em fa
no saber perdonar

la teva traïdoria 

ni que sigui per oblit

II

només quan vas marxar a traïció
et vaig estimar de veritat

llengües

de llengües m'interessa el català

i la meva
perquè és capaç de fremir
tots les sensualitats del teu cos
i em fa feliç gaudir-ho amb tu

d'infant
ens ensenyaven el francès
amb una intenció de glamur
que va quedar en gimnàstica de paper

de jove
em vaig esforçar en aprendre anglès
perquè era inevitable com el món

d'adult

no em trec de sobre el castellà

ens l'han fet llengua d'opressió
el practico amb ràbia i por

vis a vis

érem a cada costat de la tanca

prometent-nos futurs dolços
amb la mirada buida
dels que castiguen la felicitat aliena

irreversible

vam ser de no tenir lligams

i ens vam perdre

després vam intentar

cosir nexes de paper

per tornar a ser-hi

vam fer tard

havíem perdut el pols

l'entropia és inexorable

sí ho haguéssim fet diferent
ara potser hi seríem
però els condicionals no existeixen
el temps només té un sentit
i corre a velocitat de vertigen

història

convertim la història en crònica de successos

i ens viu totes les mesquinesa del món

el petó en els teus llavis carnosos

la carícia inesperada que m'estremeix

el somriure del fill de lla veïna 

que travessà els envans frontera

no són història

soledat

hi ha una guerra fosca

entre la meva solitud i la meva soledat

la que desitjo i la que suporto

és una guerra que transita

entre la sang i la por

entre el plaer i la resignació

és una guerra que em fa presoner

que només admet un vencedor

i no sóc jo

llibertat

és la teva opció

és el teu dret
és la teva llibertat
tu ets la teva mesura

la mesura de tot

el món no és 

ni mur ni presó

és el marc de referència

on expressar-te

salpar

perquè salpar no és viure
sinó ho fem plegats

cansament

sento un cansament hostil

que m'atura tots els possibles

descloure

hi ha paraules

que no saben explicar el que volen dir
no veig possible

que es pugui DESCLOURE una poncella

com si fos la caixa forta

d'un banc central europeu

dimensions

el temps

primer de tot és el temps 

unidimensional imparable

sempre en avant irreversible

incapaç de demanar perdó

sense penitència possible

després com els reis d'orient

van les tres dimensions espacials

la línia 

espai unidimensional

també com el temps
però amb l'esqueix de llibertat 

que li permet estar-se quiet 

avançar en un sentit

o retrocedir en el contrari

si els unidimensionals 

tinguessin consciència

podrien corregir errors

demanarien perdó per pecats

que no han pogut cometre

el plànol

espai bidireccional

que s'escampa 

com taca d'oli imparable

amb un grau de llibertat

més que la línia

però encara mediocre

a part de quiet

pot anar endavant i endarrere

i també

pot cercar camins nous

i moltes dreceres possibles

els espectadors externs

fent trampa

hi poden trobar colors

i perspectives

el volum

espai tridimensional

ara ja sí amb tota

la llibertat coneguda

amb la frontera

de la tecnologia 

i el límit de la física

aquí l'amor i el desamor

l'únic motor de l'univers

pot explicar mil històries

i fer tots els possibles

per entretenir l'entropia

(per justificar-me

amor o desamor

crear o matar

construir o destruir

i moltes altres diades

són la mateixa cosa)

imatge

recórrer l'espai en silenci

aprenent-me cada pas que transito

buscant la teva absència entre racons
amarant de llàgrimes el trajecte
recollint els brins de tu
que m'ajuden a seguir-te somiant
lluitant contra el temps que s'esvaeix
contra la memòria que s'apaga
d'una imatge teva

que ja no envelleix

amb tu

amb tu no sé què seré
sens tu no hi seré

mal dia

caço paraules estranyes

per donar aire cult a l'escrit

no passo de la forma
cap idea que l'ompli
l'esborro manta vegades
en desisteixo
em visc tan mediocre
com les dretes del país
que ens empresona

Llançà

els passeigs amb un perquè sempre útil

anant per feina d'esquena al mar tranquil

acabar la gestió de cada matí

a la tarda prendre les planxes
caminar sobre les aigües en miracle
remar cap a les cales properes
la mar en calma ens ho feia fàcil
entre l'equilibri del cos i el silenci de l'ànima

de capvespre amb les xerrades sense contacte
sopars estelats amb llum d'espelmes

era regal de nits
sense concedir-nos plaers

sense fer-nos pecats

no vaig saber ser-hi
el paisatge ventat

el que testimonia el bes del Pirineu al mar

se m'escolà entre les mans
com totes les altres vegades

comiat

fa un dia balb

de tarda erma
diuen que plourà

escampo els cabassos
per recollir-ne un bri
medecina de secada

m'hi retrunyen tes paraules
i el silenci és impossible

de tots els diferents
vaig triar-me el pitjor
en soc conscient
i gens orgullós
m'he esforçat pels canvis
han estat pocs i fonedissos

insomni

torna son
dorm-me
és massa fosc
per veure-m'hi
és massa fred
per estar-m'hi
és massa greu
per plaure'm
és massa llarg
per ser-hi
és massa nit
per viure-la

sequera

I

si vols fer-me un goig

plou-me la secada

que l'aigua neta aterri a terra
esbandeixi pols i pors
i s'endugui aquesta

onzena plaga bíblica
això no va de pecats
va d'homes bruts

i déus en revenja d'odi

II

ara és hivern en el jardí
tot és ple d'aglans corcats sobre mantell de pols eixuta
la tardor presagiava un bon any que ha acabat en res
tota aquesta biologia és perd sota les meves passes
els glans cruixen amb el pes com si fossin de pa torrat
som en secada bíblica per pecats que no son nostres

matalàs

el matalàs de sempre

recorda suau la teva figura
a vegades m'hi desplaço
des del meu costat
i a poc a poc i sense torb
rodolo cap on eres
llavors tanco els ulls
i en el silenci fosc
sento la teva abraçada
i tots els nostres pecats

hi tornen impúdics

llibre

quin llibre més encarcarat

impossible de vinclar
hi mantinc lluita fèrria
per intentar llegir-lo
jo l'obro i ell es tanca
m'amaga les lletres
a pany i forrellat

com censurant-les
si no vigilo
m'ha aixafarà un dit

pollancre

quan el vent mou

les fulles del pollancre
fan fressa com de pluja
quan això passa
a la tarda d'estiu
el temps refresca
i fa agradable la becaina

déu

només us parlaré de déu

per negar-lo
no busqueu en els meus escrits
cap pregària buida
ni consol de vida eterna
màxim

i si en sabés prou
alguna fórmula matemàtica
què demostri la mort com final
definitiu i necessari
on la variable déu
hi brilla per l'absència

besllum

era tan diàfan

què al besllum
se li delataven
les intencions

contradiccions

l'advocada del violador

amb la filla forçada
el fabricant d'armes
amb la bomba a la teulada
l'agressiu racista
ennegrit per melanoma
l'homòfob xerraire
sortint de l'armari irisat
el capellà devot
acusat de pederàstia
el sense llar deixat
ocupant el palau reial
el millor forner del poble
amb diagnòstic de celíac
el comunista de revolució
boig per la fatxenda feixista

capicuitat

sóc conscient

que la paraula capicuitat no existeix

potser

arribat aquest grau de derivació

s'hauria d'escriure amb Q

i deixar-ho en capiqüitat

potser

em dol aquesta inexistència

perquè si ara és una manera de ser número
més lligada a superstició que al càlcul
potser més endavant
podria arribar a ser una manera de pensar
d'escriure o de viure

pensar en capicua

escriure capicuitats

viure capucuitadament

acabar allà mateix on vas començar
l'etern retorn que deia Nietzsche
copiant-s'ho dels clàssics
o "torna al Born" que diem a casa

no confonc semblança i equivalència
res no és igual com fou
màxim s'hi assembla
tot està subjecte a l'evolució
i aquest és el sentit de la vida
Vegeu-me més darwinià que nietzschià

per acabar-ho de reblar

la diferència entre evolució i involució

només és moral

és més de missa que de ciència

canviar ales de vol infinit

per urpes que t'enterren en vida

em pot semblar

més involució que evolució

però ¿qui sóc jo per jutjar res?

per cert

que la paraula capicuitat no existeix

en sóc conscient

Numero 2 (II)

és la número dos
n'és conscient i s'hi resigna
és la que mai no va
als actes oficials
la que la família sap
però ningú no pregunta
les que sempre rep
les trucades d'amagat
amb els t'enyoro usats
els eterns de seguida
que pugui m'escapo
la que no té agenda
sempre i a tothora
està disposada per a Ell
té l'apartament correcte
en un barri correcte
on la gent hi dorm
i ni pregunta ni saluda
és el cau de culpa
que no de pecat
perquè no s'estan
per morals atàviques

la Número u ho sospita
el seu home fa temps
que no li roba petons
que no l'amanyaga
d'amagat en cap racó
que no pregunta vestits
ni cabells endreçats
que cada dia hi és menys
i quan hi és hi és poc
la Número u ho sap
només es pregunta
fins quan ho aguantarà
les mirades badoques
les fugides a destemps
les respostes absurdes
ja han deixat de ser indicis
ara són proves granítiques

Ell a l'apartament correcte
ha vingut fora d'hora i tens
no com per mal dia de feina
ni discussió amb dona o fills
hi ha alguna cosa més
la Número dos pregunta
però Ell defuig respostes
tampoc la toca ni la busca
resta absent i desorientat
la Número dos ho percep
li deixa espai i temps
però acaba insistint-li
la teva dona ho sap
li pregunta sens vacil·lar
Ell li respon sens evasiva
m'ha fet fora de casa

passen dies junts
que no pas bons
Ell s'ha mig instal·lat
a l'apartament correcte
però res no és com era
la passió d'abans
va fugir per la finestra
no triguen les excuses
les distàncies creixen
i la Números dos
viu tan sola com abans
i frustrada com sempre
un dia ell li explica
que ha trobat un pis
que s'hi instal·larà aviat
la Número dos sap
que cap exclusivitat
no se li havia promès
i el miratge de ser
número u s'esvaeix

tornen a viure separats
amb el ritme d'abans
de fugides i excuses
de trucades a destemps
com l'abans de sempre

la Número dos sospita
sense que importin
quines proves provoquen
es confirma la número u bis
la Número dos no és u
es fa forta i pregunta
ell s'hi nega vehement
i li culpa desconfiança
menteix tots els possibles
però ara ja no és creïble
amb ràbia i tard
la Número dos entén
és número dos sempre
hi hagi o no número u

avui Ell ha volgut entrar
a l'apartament correcte
o perquè és dimarts
o perquè és migdia
la clau no ha funcionat
ha trucat la número 2
que no li ha contestat
mil intents en va després
li mostren que tot és diferent
el final sempre és diferent

ella li fa arribar un missatge
breu i greu com un tret
on només diu ADÉU

l'atribut de número dos
queda enterrat per sempre
ja és Ella sencera i plena
sempre dels sempres Ella

onada

i veig l'onada

com un comportament de l'aigua
que arbora per sobre l'horitzontalitat
solidària entre iguals
es prenen les mans des de la filada
i s'exciten en un bri de llibertat
quan baixa l'aigua tot queda on era
i la bromera es desfà de pressa
res no canvia però tot ha estat

és l'onada el crit de llibertat contra rutines?
és onada per mirar més enllà de l'horitzó pla?
nedo per les cretes de les ones
perquè viure sense llibertat

no té ni gràcia ni vida

Número 2 (I)

ella és la número dos

n'és conscient i s'hi resigna
és la que mai no va
als actes oficials
la que la família sap
però ningú no pregunta
les que sempre rep
les trucades d'amagat
amb els t'enyoro usats
els eterns de seguida
que pugui m'escapo
la que no té agenda
sempre i a tothora
està disposada per a Ell
té l'apartament correcte
en un barri correcte
on la gent hi dorm
i ni pregunta ni saluda
és el cau de culpa
que no de pecat
perquè no s'estan
per morals atàviques

la Número u ho sospita
el seu home fa temps
que no li roba petons
que no l'amanyaga
d'amagat en cap racó
que no pregunta vestits
ni cabells endreçats
que cada dia hi és menys
i quan hi és hi és poc
la Número u ho sap 

només es pregunta
fins quan ho aguantarà

les mirades badoques
les fugides a destemps
les respostes absurdes
ja han deixat de ser indicis
ara són proves granítiques

Ell a l'apartament correcte
ha vingut fora d'hora i tens
no com per mal dia de feina
ni discussió amb dona o fills

hi ha alguna cosa més

la Número dos pregunta
però Ell defuig respostes
tampoc la toca ni la busca
resta absent i desorientat
la Número dos ho percep

li deixa espai i temps

però acaba insistint-li

la teva dona ho sap
li pregunta sens vacil·lar

Ell li respon sens evasiva

m'ha fet fora de casa

passen dies junts
que no pas bons
Ell s'ha mig instal·lat
a l'apartament correcte
però res no és com era
la passió d'abans
va fugir per la finestra
no triguen les excuses
les distàncies creixen
i la Números dos
viu tan sola com abans

i frustrada com sempre
un dia ell li explica
que ha trobat un pis
que s'hi instal·larà aviat
la Número dos sap
que cap exclusivitat
no se li havia promès
i el miratge de ser
número u s'esvaeix 

tornen a viure separats
amb el ritme d'abans
de fugides i excuses

de trucades a destemps

com l'abans de sempre 

la Número dos sospita

sense que importin
quines proves provoquen

es confirma la número u bis

la Número dos no és u
es fa forta i pregunta

ell s'hi nega vehement
i li culpa desconfiança

menteix tots els possibles
però ara ja no és creïble
amb ràbia i tard 

la Número dos entén

és número dos sempre

hi hagi o no número u

a l'horitzó de ciutat se sent
una sirena apropant-se
a l'apartament correcte
la cambra és fosca
la número dos mira absent
amb la cara desencaixada

i alguna llàgrima solta

resta asseguda on sempre
amb una pistola a la mà
que encara fumeja
el cos d'ell empastifa
la catifa de sang roja
que li brolla des d'un pit
on no hi havia cor

lliçó

t'ho posaré fàcil

el sol fet que creguis
que una cosa existeix no fa que existeixi
i aquesta
que és una veritat granítica
serveix per als deliris
les supersticions i les religions
ni tu ni ningú
no pot demostrar

que la teva dissociació sigui real
demostrar-ho és tan difícil com inútil

urbanitat

darrerament he pres el costum

de rebre les visites
amb un llibre mig obert a la mà esquerra
i les ulleres de llegir penjades del nas
mentre els estiro la mà dreta per saludar
amb la màxima fermesa de què sóc capaç
em disculpo per la culta fanfarronada
amb la traginada excusa
del no sé què que estic buscant
i acabo preguntant a la visita
si en té cap notícia de l'objecte
sense esperar la seva resposta
de ben segur que astorada i negativa
tanco el llibre amb decisió
recullo les ulleres de llegir
per evitar que caiguin
els espeto un "tant se val"
els faig entrar menjador endins
els agraeixo la visita
i els pregunto les cortesies comunes

ramell de remei

remeiera de remeis
conjugo la cura en femení
ramellera de ramells
omplo el gerro gran per lluir
remeiera de ramells
tria les flors per fer-me guarir
ramellera de remeis
fes la bruixeria ara i aquí

mentre em deixo seduir
de baix el poble badoc
puja armat per destruir

alzheimer

en el curs de la lectura

s'esborraven les paraules llegides

era com escriure-les
amb ploma antiga
i tinta xinesa
sobre el corrent del riu
camí de desguàs
amb l'esperança
que el mar les recollís
les reconstruís
però era tan efímer
com l'olor de sàndal
de les setmanes santes dels setanta

ella n'era la lectora
seva era la mà que escrivia
memòria i oblit eren seves
com seves eren
l'angoixa i la impotència

elements

quan et vaig creure terra

vaig recórrer tots els paisatges

de tots els mons possibles
escodrinyant els trossos presos
per trobar algun bri de tu
i no
no eres terra

quan et vaig creure d'aigua
vaig nedar tots els oceans i mars
tots els rius i llacs
vaig beure de totes les aigües

potables i salobres
per cercar algun vestigi de tu
i no
no eres aigua

quan et vaig creure aire
vaig volar pels amples cels 
tastant totes les seves molècules
per destriar alguna de les teves
i no
no eres aire

quan et vaig creure foc
em vaig fer encenall lleuger

sense brasa i poca cendra
per fondre tota la meva energia en tu
i no
ara sé que no eres foc
però ara soc jo qui no hi és

faig curt

a vegades faig curt de paraules
sovint em desoriento entre les idees
i quedo incoherent en les vivències

llavors
prenc el silenci com a alternativa
o m'oblido de callar i esdevinc caos on soc
i la vida se m'esvaeix com alenada pel vent

perquè
els sinònims s'amaguen en diccionaris fèrrics
les idees naveguen incertes i dubtoses
entre filosofies místiques i mistificades
amb l'edat em creix la por
i només ser viure en el confort

Arenys

restaurant a tocar de mar
amb un cert luxe de menja
de preu lleial i sense ostentació
tot son plats de peix fresc
l'ambient amable i servei cordial
a mig dinar una dona africana
saluda els cambrers
i ofereix per les taules
un mostrari de polseres
i collarets de granadura
els clients ens la mirem
amb més cordialitat que interès
el volt acaba en desastre comercial
a la meva esquerra on tinc el mar
la xicota xerra amb un cambrer
amb posat distès i familiar
no en sé escoltar la conversa
tampoc hi paro gaire esment
no és de bona educació
ni escoltar conversa dels altres
ni menystenir la pròpia

en acabat de dinar m'assec
en una taula buida de fora
per fer la cigarreta prohibida dins
quedo al marge d'on comensals purs
s'estalvien la intempèrie de gener

més enllà del perímetre del restaurant
la dona africana escura un plat
que una paret no em deixa veure el dins
imagino que deu ser producte
de la conversa amb el cambrer
mentre aleno la meva metzina
des de l'esquerra mirant nord
ve un senyor barbut i deixat
carreteja llibres i me'ls ofereix
al preu de dos euros el més car
no me'ls miro i no compro
tampoc no hi posa insistència
passa darrera meu vorejant el perímetre
i saluda la dona africana que encara menja
ella li pregunta si en vol del seu dinar
ell somriu i li fa un no agraït
i segueix lleuger el seu trajecte
camí del sud direcció Caldetes

el sol segueix amagat entre núvols
que amenaçaven pluja no fa gaire
l'ambient és fred però no fa aire
i jo rebo una lliçó de solidaritat
que dies després encara em commou

endevinalla

amb cognom de color de revolució

i nom de la muntanya màgica
que ens asserena des del cor del país

vas néixer estàndard
però cap lluita se't va fer petita
i la que et va vèncer
se't va endur la vida
en una maleïda prematuritat

tan innecessària com absurda

no crec en la vida eterna

només en la petita pròrroga
que et dona el nostre record
el nostre teu merescut record 

Raval

vaig traginar per aquell Raval

dels vuitanta del segle passat

la murada de pedra ja no hi era

però de murs no en faltaven

era l'eterna frontera enquistada

entre molls del port sense mar

i plana urbanitzada cap a muntanyes

entre llei dels rics i crims del marge

entre moral de purs i pecats del món

la llum hi era escassa de neons rancis

i fanals apartats que tremolaven

quan els seus per fi veien el sol

era tan zenital que tot els ho cremava

s'hi vivia amb por de viure

i s'hi moria amb de sobreviure

vaig traginar per aquell Raval

dels vuitanta del segle passat

barreja de plaers i misèries
de pudors podrides i poders febles

els no pocs diners que hi havia

fugien a revolades de mans trencades

fou aquell moment de Sodoma

en què SIDA i sobredosis
condemnaven a mort els pecadors
semblava el retorn de l'atàvica inquisició

de la rància Espanya de contrareformes

tot era ple de xerraires i moralistes

a la cerca de missions properes

beneïen mals i malalts sens ànima

amb més penitència que cura

amb més fe i missa que recurs

mentre el seu deu antic i miop

seguia fent els genocidis indiscriminats 

que cremaven agressors i víctimes

en el mateix foc indestriable

vaig traginar per aquell Raval

dels vuitanta del segle passat

quan la Venèria amb majúscula

va col·lapsar aquell món de poques puntades
on hi havia addiccions destructores

que suïcidaven els addictes

i mataven les seves famílies

va arribar la SIDA 

i el col·lapse es va accelerar

la clàssica tuberculosis de sempre

que preteníem eradicar

va esdevenir oportunista

i es va escampar com un tsunami

es van descobrir càncers rars entre 

heroïnòmans de xeringues reciclades

i prostitutes amb preservatius de cartró

la SIDA també va fer estralls

entre homosexuals i promiscus 

però aquesta ja era la pandèmia d'arreu

no la nostrada manera de morir

en aquell Raval d'aquells vuitanta

vaig traginar per aquell Raval

dels vuitanta del segle passat

amb una motxilla d'inconsciència

una biologia post-adolescent 

i un magí regirat com un mitjó

tots les meves certeses i absoluts

va fugir claveguera avall

Pallarès

diuen que una vegada
Pablo Picasso digué a Diego Rivera
que ningú no pintava les cares

com Frida Kahlo

diuen

bé
jo he conegut l'Eulàlia Pallarès

potser fou Rivera qui li ho va dir a Picasso
però no crec
no va en el personatge

potser el que digué Picasso a Rivera
més o menys
seria que cap dels dos
pintava les cares com ho feia la Frida

sí
segurament era això

però he d'insistir
encara que no sigui de la triada
jo he conegut la Eulàlia Pallarès